He vist el curtmetratge per saber de què parlaves. La societat actual oblida la saviesa, fruit de l’experiència, que els avis ens poden donar. Tot gira entorn de l’home de mitjana edat. De la mateixa manera, els nens ens poden donar una saviesa que encara no ha estat tacada. Això em fa reflexionar…potser el fenòmen dels últims anys on els avis s’estan ocupant dels seus nets tindrà alguna cosa positiva.
Sí, jo també crec que es perd molt si no són els avis qui cuiden a les criatures. Els lligams entre la familia són importants, i és una forma de reforçar-los. Alhora, tota l’experiència de la gent gran, o tot l’amor que ens hagin pogut donar, és tan trist perdre’l deixant-los a una residència…
Vull dir, és veritat que la conciliació familiar està lluny d’assolir-se, tant pels nens com pels avis, o fins i tot per la vida personal de cada individu, però això no hauria de ser excusa. Mig ajuda externa i mig compromís familiar, aquesta és la via -crec jo. No podem deixar als nostres grans sols en mans de desconeguts, per molt professionals que siguin. És molt trist passar el dia sol en una camilla, sense ningú que et sostingui la mà o et faci companyia.
El sedàs 
He vist el curtmetratge per saber de què parlaves. La societat actual oblida la saviesa, fruit de l’experiència, que els avis ens poden donar. Tot gira entorn de l’home de mitjana edat. De la mateixa manera, els nens ens poden donar una saviesa que encara no ha estat tacada. Això em fa reflexionar…potser el fenòmen dels últims anys on els avis s’estan ocupant dels seus nets tindrà alguna cosa positiva.
Sí, jo també crec que es perd molt si no són els avis qui cuiden a les criatures. Els lligams entre la familia són importants, i és una forma de reforçar-los. Alhora, tota l’experiència de la gent gran, o tot l’amor que ens hagin pogut donar, és tan trist perdre’l deixant-los a una residència…
Vull dir, és veritat que la conciliació familiar està lluny d’assolir-se, tant pels nens com pels avis, o fins i tot per la vida personal de cada individu, però això no hauria de ser excusa. Mig ajuda externa i mig compromís familiar, aquesta és la via -crec jo. No podem deixar als nostres grans sols en mans de desconeguts, per molt professionals que siguin. És molt trist passar el dia sol en una camilla, sense ningú que et sostingui la mà o et faci companyia.
m’he posat a plorar, que tendre, m’he enrecorda’t de la meva àvia.
M’ha agradat molt. Tema interessant!
Et passo el meu http://lapetjadadelsmitjans.blogspot.com/ i t’afegeixo a la meva llista!