Etiquetes

, ,

Quan estàs intentant cobrir un acte, ser estudiant de periodisme és encara pitjor que ser becari; en el segon cas, com a mínim t’acrediten. Digo yo.

Si li sumes que vas a un acte multitudinari a la Catedral de Barcelona, amb el temps just de poder fer un directe per ràdio, i que la teva alçada no supera el metre seixanta, és molt complicat aconseguir un bon lloc des del qual fer fotografies o guipar qui ha vingut a tant destacat succés.

Sigui com sigui, la mort de Samaranch ha aplegat gent de tota mena. Turistes francesos que comentaven com le Roi voltava per allà; unes senyores grans criticant la taca que tenia una reportera al cul -“Eso, lejía, te lo digo yo“-; un solitari cridant “feixistes!” de tant en tant; un que feia una hora tard i s’havia quedat sense acreditació; el Mosso d’Esquadra més proper negociant amb una familiar del mort si la deixava entrar a l’ofici; aplaudiments sense gaire sentit; passejants aleatoris que de tant en tant s’apropaven i coincidien en la mateixa pregunta: “Oiga, ¿y quién es el muerto?“; els periodistes donant cops amb la càmera cada cop que passaven per l’improvitzat passadís entre la massa humana. I jo, que al fer la crònica, se m’escapa un l’ambient és molt animat mentre esperem al fèretre. Bravo.

Anuncis