Etiquetes

, , , , ,

Imagino un viatge a Estats Units i dissenyo per sis mesos una ruta recorrent-lo. Imagino visitar-lo de dalt a baix, trepitjant-ne tots els estats. Imagino els boscos frondosos, les platges, els grans rius i llacs, les ciutats estridents, les zones rurals, la pau i el caos, els contrastos, els colors, la barreja, la homogeneïtat, la multiculturalitat.

M’imagino, també, que a les fronteres del nord no tindré problemes per passejar pels carrers. Ningú em demanarà els papers, ningú dubtarà de mi a primera vista, ningú tindrà dret a exigir-me que m’identifiqui sense una raó justificada.

M’imagino que a les fronteres del sud, sí que hauré de patir. No sé què vol dir un “dubte raonable“, i com no ho entenc, no sé qui o què hi està inclós. Suposo que tot i tothom. Qualsevol em podrà preguntar si tinc permís per estar allà, per què hi he vingut, si hi tinc familia, d’on sóc. M’imagino despistar-me amb tot aquest viatge i passar-me del temps permés per quedar-me. M’imagino ser il·legal. M’imagino no poder respondre i que em facin fora.

M’imagino que em tornin a casa, i que em neguin l’entrada.

Ara m’imagino que no pugui permetre que em facin fora. Que necessiti treballar allà. Del que sigui. Com sigui. M’imagino que aquest “dubte raonable” no sigui tan ample com sembla. Que es limiti a unes fisonomies, uns colors de pell, uns cabells, unes alçades, uns accents. M’imagino que no pugui sortir al carrer sense portar papers. M’imagino la humiliació si m’aturen constantment, havent de justificar la meva presència. M’imagino no poder indignar-me perquè em questionin si tinc dret a viure aquí, si tinc papers. M’imagino no tenir-ne. M’imagino la por. El patiment. L’angoixa.

M’imagino que estaré marcada. Com si dugués una particular versió invisible d’una estrella de David, cosida a la pell.

Quiero recordarle al gringo, yo no cruzé la frontera; la frontera me cruzó

Los Tigres del Norte — Somos más americanos

Advertisements