Etiquetes
Imagino un viatge a Estats Units i dissenyo per sis mesos una ruta recorrent-lo. Imagino visitar-lo de dalt a baix, trepitjant-ne tots els estats. Imagino els boscos frondosos, les platges, els grans rius i llacs, les ciutats estridents, les zones rurals, la pau i el caos, els contrastos, els colors, la barreja, la homogeneïtat, la multiculturalitat.
M’imagino, també, que a les fronteres del nord no tindré problemes per passejar pels carrers. Ningú em demanarà els papers, ningú dubtarà de mi a primera vista, ningú tindrà dret a exigir-me que m’identifiqui sense una raó justificada.
M’imagino que a les fronteres del sud, sí que hauré de patir. No sé què vol dir un “dubte raonable“, i com no ho entenc, no sé qui o què hi està inclós. Suposo que tot i tothom. Qualsevol em podrà preguntar si tinc permís per estar allà, per què hi he vingut, si hi tinc familia, d’on sóc. M’imagino despistar-me amb tot aquest viatge i passar-me del temps permés per quedar-me. M’imagino ser il·legal. M’imagino no poder respondre i que em facin fora.
M’imagino que em tornin a casa, i que em neguin l’entrada.
Ara m’imagino que no pugui permetre que em facin fora. Que necessiti treballar allà. Del que sigui. Com sigui. M’imagino que aquest “dubte raonable” no sigui tan ample com sembla. Que es limiti a unes fisonomies, uns colors de pell, uns cabells, unes alçades, uns accents. M’imagino que no pugui sortir al carrer sense portar papers. M’imagino la humiliació si m’aturen constantment, havent de justificar la meva presència. M’imagino no poder indignar-me perquè em questionin si tinc dret a viure aquí, si tinc papers. M’imagino no tenir-ne. M’imagino la por. El patiment. L’angoixa.
M’imagino que estaré marcada. Com si dugués una particular versió invisible d’una estrella de David, cosida a la pell.
Quiero recordarle al gringo, yo no cruzé la frontera; la frontera me cruzó
Los Tigres del Norte — Somos más americanos
El sedàs 
El tema de la immigració és problemàtic a tot arreu. La gent d’aquí segurament fa deu anys juraria que no és racista, però a hores d’ara no es pot dir el mateix, el seu comportament és discriminatiu fins i tot involuntariament.
Sembla que pel fet de ser immigrants no puguin reivindicar drets com la dignitat, un treball digne, etc. Si ho fan sempre surt el que diu “si no t’agrada marxa al teu país”.
No són tan llunyanes les emigracions espanyoles cap a Alemanya o Suïssa, i segurament molts d’aquells que van sortir ara es queixen i diuen que ells anaven a treballar i els que venen aquí només volen viure del conte.
Crec que la immigració a tots els països té una importància grandíssima que no volem veure: els immigrants agafen les feines que nosaltres ja no volem perquè el nostre nivell de vida ha pujat i considerem que estem més capacitats per fer altres coses, sense adonar-nos de la greu crisis que s’hagués produït a alguns sectors si aquesta gent vinguda de fora no haguessin agafat aquestes feines.
De totes formes, alguna cosa està passant. Suïssa, un país sempre integrador amb la immigració, ara té unes lleis excloents. EEUU és un clar exemple de racisme, ara els hi toca als llatins, no van tenir prou amb els negres, els xinesos, etc.
EEUU no és el únic país fet de immigrants, tots els països ho som, tots estem formats per diferents cultures, i si no que ens ho diguin a nosaltres; la gran majoria dels catalans són de pell bruna, morens de cabell i amb nassos prominents.
La Indira Páez va escriure una cosa molt maca, t’ho passo i també un link, “Los colores de mi hijo” basat amb això.
http://www.cimarrones-peru.org/indira.htm