Magazine infernal

Així és com definiria avui el nostre flamant magazine. Ha d’estar enllestit per dilluns a la tarda. Bé, ha d’estar enllestit per divendres a la tarda! I encara tenim una feinada terrible.

Avui la cosa ha anat de problemes tècnics. Començant per la manca de tècnics a l’aula. Menys mal que han tingut la bondat de quedar-se alguns per pura pena que els hi feiem. Mig arreglat allò dels tècnics, el problema ha sigut que el plató que hauria d’haver estat disponible, ens l’han tancat als nassos.

Si no hi ha profe a l’aula no hi ha plató. I si no hi ha ajudant del profe, menys encara. Així que els que havien de grabar a plató s’han quedat amb les ganes. Amb les ganes i amb la necessitat, clar. I l’horari truncat. Però en fi, la Marta ha sigut una crack i ha reorganitzat l’horari de divendres. L’equip d’edició es mereix un monument.

I finalment, el darrer problema ha sigut que tan sols quatre ordinadors tenien NewsCutter i tots els presents ens els hem estat disputant durant les vàries hores que hi hem estat tancats -no hem sigut pocs els que hem marxat a les 21h, després de 5 hores editant.

Sigui com sigui, els continguts del Magazine prometen! La majoria de gent s’ho està passant bé i la solidaritat va funcionant, sense grans crisis. Esperem que la mala sort d’avui constitueixi el gruix dels problemes tècnics que podem tenir divendres o dilluns.

Informatiu 2

En aquest informatiu em va tocar fer de càmera. Els principals problemes d’aquella nit a l’entrenament dels Pioners de L’Hospitalet van ser:

1. el fred terrible
2. la humitat terrible
3. la gelor terrible
4. el vent terrible

Deixant aquestes coses de banda, i sense comptar els típics entrebancs de micros que no tenen prou bateria, la grabació va ser un éxit. Gràcies a la il·luminació del camp no vam tenir problemes per molt fosc que es va fer i tampoc vam haver de patir per encendre focus o làmpades.

D’altra banda, els nois de l’equip van ser molt simpàtics, amables i divertits. Tan sols em va saber greu que no m’oferissin jugar un partit amb ells!

Al minut 2:30, just després de la publicitat, podeu veure el vídeo que vam fer el Dani i jo, sobre l’equip Pioners de futbol americà! No els perdeu la pista, que van molt forts aquest any a la lliga i tenen molts ulls pendents als nivells europeus.

Informatiu 1

Del primer informatiu, l’autocrítica començaria amb el mimetisme entre la roba i la cadira. L’efecte visual és terrible. La vocalització podria ser molt millor i em falta sincronia amb el meu company, el César. Sobretot al final es nota la falta de pràctica quan un parla; podria haver estat mirant al meu company, fent algun gest. També em sap greu la dependència amb el prompter.

Vaig intentar donar emfàsi a les paraules i al text, però a vegades perdia consciència del que estàvem fent. D’altra banda, la postura del cos és massa tensa, les mans estan molt preocupades per on s’han de posar i no pas pel què han de transmetre.

Memòries de tele

Aquí estem de nou, actualitzant pel Taller de Tele. Yuhu.

Què portem, cinc setmanes de classe? Semblen quinze anys. I no exagero. La rutina diària s’ha alterat, clar, però ara el dia es basa en la peça a gravar per tele i la resta. La resta acostuma a incloure: hores de son, pauses per alimentar-se, qualsevol altra assignatura que no sigui tele.

És com si tinguéssim una feina. De becaris, clar. Currant tot el dia sense cobrar res. Serà perquè ens anem fent a la idea.

Sigui com sigui, acabes fent-ho per voluntat pròpia. Vull dir, acabes emocionat amb la teva peça, motivadíssim per fer-la millor, per trobar fonts més bones, per fer-la més llarga si l’editor/a et deixa. Et baralles amb els de prèstec audiovisual, perquè no agafis males costums de tenir disponible el material quan el necessitis. I et baralles de bon grat! Vas, et queixes, penses en tota la seva família. I quan tens la càmera, dius en veu baixa, bé, val la pena, ja la tinc. I saps que d’aquí dos dies hauràs de tornar-hi. Però t’és igual.

Truques a mil llocs i et diuen que no. Però t’és igual. Tornes a trucar. O a l’hora de gravar, et fallen les decles, els micròfons es declaren en vaga, la targeta de memòria no connecta bé. I què? Demà aniràs a l’Autònoma a les 9 del matí per fer una entrevista de deu minuts. I estaràs encantat de fer-ho. O creuaràs l’Àrea Metropolitana, de punta a punta, en tren. I estaràs contentíssim.

No ho entenc, de debò que no ho entenc. Trepitjo més el taller de tele, la redacció integrada, que casa meva. O que qualsevol altra aula. He dinat, berenat i sopat allà; encara no he arribat a l’extrem d’esmorzar-hi, però tot arribarà. Només ens falta instal·lar unes lliteres i una dutxa, per fer del plató la nostra residència oficial.

I tot i això, acabes la gravació i veus la gent il·lusionada. Comentes les peces, rius. Elogies la locució d’uns o les imatges dels altres. Critiques sense por a que no entenguin que les crítiques són no per fotre, sinó per ajudar. Xerres i surts a fer unes birres o unes clares. I sembla que el cansament se’n va. Perquè segueixes parlant de tele i comentant la peça que et tocarà fer pel proper. Amb ganes. Després d’hores tancats al plató, seguim amb ganes de fer-ne més.

No sé com passa això, però sigui com sigui, si digués que no m’encanta aquest miracle, mentiria.

 

p/d: Toni, demà penjo els vídeos.