Aquí estem de nou, actualitzant pel Taller de Tele. Yuhu.

Què portem, cinc setmanes de classe? Semblen quinze anys. I no exagero. La rutina diària s’ha alterat, clar, però ara el dia es basa en la peça a gravar per tele i la resta. La resta acostuma a incloure: hores de son, pauses per alimentar-se, qualsevol altra assignatura que no sigui tele.

És com si tinguéssim una feina. De becaris, clar. Currant tot el dia sense cobrar res. Serà perquè ens anem fent a la idea.

Sigui com sigui, acabes fent-ho per voluntat pròpia. Vull dir, acabes emocionat amb la teva peça, motivadíssim per fer-la millor, per trobar fonts més bones, per fer-la més llarga si l’editor/a et deixa. Et baralles amb els de prèstec audiovisual, perquè no agafis males costums de tenir disponible el material quan el necessitis. I et baralles de bon grat! Vas, et queixes, penses en tota la seva família. I quan tens la càmera, dius en veu baixa, bé, val la pena, ja la tinc. I saps que d’aquí dos dies hauràs de tornar-hi. Però t’és igual.

Truques a mil llocs i et diuen que no. Però t’és igual. Tornes a trucar. O a l’hora de gravar, et fallen les decles, els micròfons es declaren en vaga, la targeta de memòria no connecta bé. I què? Demà aniràs a l’Autònoma a les 9 del matí per fer una entrevista de deu minuts. I estaràs encantat de fer-ho. O creuaràs l’Àrea Metropolitana, de punta a punta, en tren. I estaràs contentíssim.

No ho entenc, de debò que no ho entenc. Trepitjo més el taller de tele, la redacció integrada, que casa meva. O que qualsevol altra aula. He dinat, berenat i sopat allà; encara no he arribat a l’extrem d’esmorzar-hi, però tot arribarà. Només ens falta instal·lar unes lliteres i una dutxa, per fer del plató la nostra residència oficial.

I tot i això, acabes la gravació i veus la gent il·lusionada. Comentes les peces, rius. Elogies la locució d’uns o les imatges dels altres. Critiques sense por a que no entenguin que les crítiques són no per fotre, sinó per ajudar. Xerres i surts a fer unes birres o unes clares. I sembla que el cansament se’n va. Perquè segueixes parlant de tele i comentant la peça que et tocarà fer pel proper. Amb ganes. Després d’hores tancats al plató, seguim amb ganes de fer-ne més.

No sé com passa això, però sigui com sigui, si digués que no m’encanta aquest miracle, mentiria.

 

p/d: Toni, demà penjo els vídeos.