Etiquetes
Les protestes del #globalcamp i de la #spanishrevolution han canviat les preguntes que una campanya electoral suscita. La ciutadania no es pregunta “qui ens governarà demà?” sinó “demà seguiran en peu els campaments que han nascut arreu del país?”.
La ciutadania ha vist que les acampades -siguin multitudinàries com la #acampadasol i #acampadabcn o més humils, siguin nacionals o internacionals-, han posat a peu de carrer reivindicacions que la situació política, social i econòmica obliguen a defensar. A defensar-les, principalment, contra banquers i polítics, contra els poders que abans de la crisi econòmica van jugar amb el foc de l’especulació i van acabar cremant països sencers.
Això són les acampades, gent amb voluntat de canvi, de transformació d’un sistema que no compleix els requisits
La ironia és com aquests criminals, lladres o còmplices, escapen del càstig que es mereixen. Els que van inflar la Borsa amb diners virtuals ara s’aixopluguen del xàfec sota els paraigües que els governs els ofereixen. Injeccions de capitals, condonació de deutes… La banca sortirà enfortida de la crisi, malgrat haver-la obligat a fusions o reestructuracions. Els directius de les grans empreses mantindran la tradició de repartir primes a les seves butxaques farcides. Els sectors econòmics tornaran a ballar segons marquin els bastons de l’especulació i seran forts aquells sectors que interessin als magnats.
Tot això està passant. La crisi ha provocat daltabaixos a la vida de milions de persones, classe mitjana adormida que ha caigut del llit per anar a parar a un panorama dantesc. Una ciutadania que no sap on mirar: polítics que recolzen els lladres macroeconòmics, empresaris mentiders que només són transparents quan es troben entre l’espasa i la paret, allaus d’ERES i EROS, encariment de la vida amb sous que no arriben ni de bon tros a poder qualificar-se de “salari digne”, en condicions de treball cada vegada més penoses i més sofrides en silenci per por. Amb una societat que perd garanties d’educació i de sanitat, a la que li retallen sense treva els pilars bàsics que sostenen l’Estat del Benestar.
Aquesta ciutadania desorientada i traïda ha recordat que no estan sols. Que són molts, que són milers, que són majoria. Que les coses no estan bé i que tenen ganes de canviar-les. Això són les acampades, gent amb voluntat de canvi, de transformació d’un sistema que no compleix els requisits.
En principi, el 22M era la fita a assolir. Protestar fins aleshores. Però els acampants s’han adonat que la gent té molt a dir. Moltíssimes coses per proposar, moltíssims projectes que tirar endavant. Demandes que volen fer acompanyats dels seus iguals, estirades d’orella als seus representants que han fallat a l’hora d’exercir la seva obligació, la seva professió.
Les circumstàncies han sigut dolentes. Però moltes decisions han empitjorat encara més la situació.
Per tot això, el 22M no són els polítics els que se la juguen. Són els ciutadans. Són ells els que han de tirar endavant l’endemà del 22M.
Són els ciutadans, els acampats i tots els que recolzen aquest moviment espontani, els que el dilluns 23 de maig han de trepitjar el carrer amb fermesa, amb indignació, amb voluntat de fer-se sentir pacíficament. De portar a terme aquest canvi que tant i tant necessitem, si és que volem caminar amb el cap alt i el cor ple.
fotografia: Anna Celma Melero
El sedàs 