Etiquetes
Internet, música, música catalana, mitjans de comunicació, televisió
El 3 de desembre s’ha celebrat la 17ª edició del Festival Miniput, una mostra audiovisual internacional dedicada a la televisió de qualitat.
Les peces que s’han mostrat en l’edició Miniput2011 són sorprenents i arriscades, sobretot en el context en que ens trobem, on erròniament la inversió sempre es considera una despesa que caurà en sac mort -sigui en sanitat, educació, mitjans de comunicació… No és senzill fer un treball audiovisual; s’ha de comptar amb un equip potent, amb talent. Potser no és tan necessari un material de gravació d’última generació però sempre fa falta posar un bon grapat de diners per tenir una càmera que et permeti fer real allò que has imaginat al teu cap. I moltes, moltes, moltes hores de feina, entrega i dedicació.
Els programes que s’han mostrat anaven des de capítols pilots de sèries, a entrevistes amb filòsofs, documentals, píndoles musicals, realities… Entre peça i peça, els moderadors i el públic han coincidit amb una idea: la televisió s’ha quedat petita per encabir els programes més agosarats. Els programes que fan una aposta pel risc, adequats per a gent amb voluntat d’aprendre.
Cartell 17ª Edició del Miniput, Mostra de Televisió de Qualitat
I aquí entra en joc Internet. La idea de l’audiència cada vegada és més inconcreta, més irrellevant. S’ha acabat allò d’asseure’s davant la caixa religiosament per veure els programes que ens interessen. Primer, perquè els nostres horaris no ens ho permeten. I segon, perquè ja no volem tenir una graella restringida. Ara podem triar quan i on veure els continguts audiovisuals. Propostes com el 3alacarta són la solució real a una societat que es mou i que no manté la televisió en un altar, sinó que la inclou dins tot un bosc de pantalles que ens envolten a diari.
Els ordinadors i els telèfons mòbils són ara les pantalles que tenim més a mà. Les portem a sobre! I per si fos poc, també trobem pantalles al transport públic, als espais d’oci, a les botigues, al carrer… Els contiguts s’han d’adaptar a tot aquest canvi de context, com ja s’estan adaptant a la possiblitat de comentar en directe l’emissió (gràcies a Twitter, per exemple).
Al Miniput2011 s’ha dit que els programes que es mostraven, sobretot els de factura catalana, segurament no tindrien cabuda a la televisió, però en canvi, a Internet es podrien fer un lloc entre els contiguts que habitualment reben un nombre alt de visites. No perquè el format fos pensat per un públic jove -més aviat, al contrari- sinó perquè la seva voluntat era la de commoure, mantenir un diàleg i una reflexió amb l’espectador (Pienso, luego existo TVE 2011-2012), integrar-lo en l’espai on es rodava, fer-lo sentir les mateixes sensacions (Im Kreiss-Music for 12 cellos, documental de A. PAdrol i J. Obiols 2011), implicar-lo, demanar-li que es fiqués dins l’escena i en participés (Brots, XTVL 2011-2012).
En resum, tot un nou món audiovisual amb el qual cal fer pedagogia abans i després de l’emissió del contingut, on la veu no només va de la pantalla a l’espectador, sinó dels espectadors directament als equips que realitzen i emeten aquests programes. Pedagogia per aprendre a cobrir aquesta exigència de qualitat que, esperem, anirà in crescendo.
P/D: m’hagués agradat penjar un vídeo de la meva peça preferida entre les projectades, el documental sobre música clàssica contemporània I’m Kreiss — Music for 12 cellos, una autèntica obra d’art audiovisual, intimista i colpidora. Però m’ha sigut impossible trobar-ne res per la Xarxa
El sedàs 
Sí, absolutamente de acuerdo. Sí.
Me suscribo a lo que ya te he comentado. Yo sé que tú eres de esas personitas que ven maravillas en la tele y se sorprenden; que golpean la caja, no vaya a ser que se haya estropeado, porque no es normal que estén viendo esas reflexiones o ese nivel cultural en canales que se han suscrito a la basura. Hay excepciones, ¡pero raras como las setas este año, que no ha habido casi!