Etiquetes

,

Al meu carrer, entre l’escola de Primària i els blocs de pisos, sempre hi havia hagut molts gats. Segurament vivien al petit poblet del carrer, una reminiscència del passat que enganxava amb l’escola i el carrer rectilini, un petit entramat de cases velles i edificis antics, de parets blanques enguixades que es desfeien amb el pas del temps. L’entrada al petit poblet tenia una tanca verda de ferro i de seguida es veien els colors esclatants de flors treient les branques per sobre els murs baixos. El petit poblet tenia un terra gris, decrèpit. Hi havien viscut gitanos i temps enrere s’asseien amb cadires plegables al carrer, a l’entrada del petit poblet de carrerons tan breus i estrets que no hi haguessin cabut pas.

Allà hi vivien els gats, que eren molts. S’enfilaven pels murs baixos i saltaven la tanca de l’escola. Aleshores els murs de l’escola també eren ben baixos, no era gaire difícil per una persona saltar la tanca i enfilar-se fins al pati de sorra, dels pàrvuls, o el pati de ciment dels nens i nenes de primària, des de primer curs fins a vuitè. Parlo de quan jo era petita, de quan encara no existia l’ESO. Però tampoc fa tant de temps, perquè jo mateixa vaig ser dels primers cursos que estrenaven la nova educació secundària obligatòria.

El pati de sorra donava a un altre carrer antic, i els quatre que envoltaven la mansana que formava l’escola eren carrers de llambordes. Darrera, als murs dels patis i dels gats, la paret era ben plena de boniques campanetes blaves. Tot un riu de campanetes, d’un intens blau violaci, entertolligat en el verd de les tiges i branquillons.

Recordo que quan el meu avi em venia a buscar, jo sempre volia donar la volta passant pel davant del petit poblet i després aturant-nos a recollir algunes campanetes. No duraven gaire temps vives, aviat quedaven marcides, fetes un petit cadàver vegetal, pansit i trist, com si fossin fades que han escoltat un nen assegurar que no creu en elles. També volia passar per allà pels gats, als quals mai aconseguia tocar per molt que els digués moxaines.

Els gats ja no viuen al carrer del costat de l’escola. Segurament deu ser perquè fa molt que no veig els plats amb menjar que abans sempre els hi deixaven. Les campanetes tampoc hi són, s’han esvaït després d’enderrocar els murs baixos de l’escola, ara canviats per parets més tancades i més altes. Segurament la senyora gran, menuda i molt prima, que passava cada matí a deixar menjar i aigua pels gats, també s’ha vist vençuda pel pas del temps, que s’entossudeix a no permetre que res continuï tal com era abans. Ara tan sols queda en peu el petit poblet, sense flors, sense gats, sense veïns que treguin les cadires al carrer més ample, sense llambordes antigues ni nens petits que es miren des de fora, espaordits però intrigats, els carrerons estretíssims entaforits entre parets enguixades d’edificis envellits.

Klaus&Kinski — Mamá, no quiero ir al colegio

Anuncis