Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , ,

Diumenge 11 de març desperta amb sol i sorolls a casa, una discussió tonta que em treu del son i em fa aterrar de cap a la realitat. Miro el mòbil, aquestes males costums que em costa treure: m’aixeco mirant què està passant al món sense tenir ni idea de què passa al menjador del meu pis.
Em creua una idea pel cap, fugaç i punyent: aquell matí de l’11M encara no existia Twitter. Com ho vaig saber? Qui o què em va dir ha passat una cosa horrible a Madrid“, d’on va sortir el primer cop, la incredulitat i l’horror. Era petita, tenia setze anys i per força jo era a l’institut quan els primers adults van posar-nos sobre alerta. No recordo què feia en el moment de saber-ho, com sí que recordo l’11S i les imatges esgarrifoses inundat la pantalla un vespre de l’any 2001. Allò que semblava tan llunyà, ens va arribar a nosaltres.
Em llevo a contracor, tan sols quatre hores de son poc aprofitades. Preparo la càmera, esmorzo lenta com cada dia, dono voltes a pensaments vanals. Em ve al cap una altra imatge: un origami d’una tsuru, blanc sobre negre. 千羽鶴 amb l’esperança d’aconseguir un miracle. Dotze mesos de ferida sagnant, “Iré, porque mi alma llora. Un día, iré”. Buidor.

千鶴

Al carrer el sol és alt i cau de ple sobre la serp humana que s’està fent seu el Passeig de Gràcia. El vermell destaca en les pancartes. Fa molta calor, no sembla hivern ni sembla març. Trobo molta gent coneguda, m’alegra veure’ls i encara més veure’ls avui, cridant com jo un NO gegant. Hi ha tisores de paper, de cartró, de fusta; hi ha algun Guy Fawkes que camina dirigint-se cap a la Plaça, cap al centre d’estrella dels vents de Plaça Catalunya, casa seva, àgora redescoberta. Hi ha polítics i sindicalistes, hi ha periodistes caminant i d’altres que avui treballen. Hi ha famílies i un munt de nens petits. Però sobretot, en aquesta columna de gent hi ha milers d’històries.
Amb la càmera intento caçar imatges, capturar al vol totes aquestes històries que s’amaguen rere les cares de la gent, de les persones que caminen plegades i criden NO, ben fort ben alt NO.
Tornen a passar pel cap columnes de fum, crits i plors. El plor és un llenguatge universal. Hi ha silenci i esclata la música. El cant dels ocells. És preciosa.
Sento que parlo en el llenguatge universal de les llàgrimes. Sento que el cos tremola i les imatges s’esmicolen, per solapar-se. Un tren que explota, i una onada gegant, i un terratrèmol, i un tsunami, i una motxilla carregada amb explosius, i un munt de persones que anaven a treballar en un vagó, joves i grans, i veig cases que suren empeses per la inundació, i veig de lluny molt lluny unes construccions blanques que guarden dins un perill horrible entre parets esquerdades.
Els aplaudiments em retornen a la Barcelona assoleiada, presagi primaveral. El cant dels ocells s’apaga suaument i torna el silenci. Bateguen les ales un miler de grues de paper i esclaten a l’aire el color de milions de flors de cera, amb la flama encesa en memòria.
Tot es redueix a la memòria, fins aquest NO que cridem avui. Un NO en memòria de tot allò aconseguit que volen treure’ns. Un NO rotund a seguir per un camí que ens enfonsa una mica més cada dia. Un NO a repetir la Història i els seus errors.

Pau Casals — El cant dels ocells

Anuncis