Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Too Young to Wed neix del viatge d’Stephanie Sinclair a l’Orient Mitjà per trobar testimonis dels matrimonis infantils, una pràctica comuna en països amb extrema pobresa i altíssims nivells d’analfabetisme. Sinclair, fotògrafa i periodista, va anar recollint testimonis d’arreu del món per demostrar que no es tracta d’una tradició religiosa sinó d’una suma de factors que inciten a les famílies a creure que un matrimoni abans de la pubertat és la millor opció que poden oferir a les seves filles. Per ella la única solució possible és l’escolarització i l’educació d’aquestes nenes i adolescents.

Índia, Nepal, Etiòpia o Afganistan són alguns dels països que Sinclair visita per fotografiar les històries d’aquestes nenes, forçades a abandonar l’escola, traslladar-se a casa de la família política, treballar per ajudar a l’economia familiar, fer les feines domèstiques i tenir relacions sexuals amb el seus marits. Els matrimonis acostumen a ser entre nenes molt petites, des dels vuit fins als setze anys, amb homes grans, amb una diferència d’edat des de uns quants anys a vàries dècades. També hi ha matrimonis infantils en que tant el marit com la muller són nens i en aquests casos la cerimònia es porta a terme com més aviat millor, potser als dos o tres anys, per assegurar que aquest enllaç concertat no perd validesa en el futur.

Les famílies poden veure’s forçades al matrimoni infantil de les seves filles, ja sigui per la incapacitat d’alimentar-les o per la por a que siguin assaltades i violades abans d’haver-les casat. En moltes cultures és indiferent que la relació sexual hagi estat forçada i que la dona s’hi hagi negat: deixar de ser verge sense fer-ho en el marc d’una unió formal les condemna a ser pàries, a ser expulsades del cercle de la comunitat, igual que els seus parents. Una nena violada serà responsable de la desgràcia que cau sobre tota la família perquè ha perdut la virginitat sense un casament; és esgarrifós.

Per evitar aquesta marginació, casen les seves filles quan encara no han arribat a l’adolescència -evitant l’estigma d’una violació. Irònicament, o potser perquè aquí el llenguatge ho significa tot, un cop són casades en matrimonis concertats, el més probable és que les relacions sexuals siguin forçades i que, per tant, estiguin casant a la noia amb un violador.

D’altra banda, la incorporació d’una nena a través del matrimoni moltes vegades es percep com la compra d’una esclava, a qui se li podrà encarregar qualsevol mena de tasca, maltractar sense témer represàlies o abusar-ne de totes les maneres imaginables. La nena sovint no és algú a qui estimar: és algú a qui reeducar, per convertir en l’esposa perfecta, que segueixi totes les tradicions i sigui conscient del seu lloc en el món com a inferior. Si les mullers infantils intenten escapar, la vergonya i la marginació poden planar de nou sobre els seus pares i de nou, es tornen a convertir en els botxins de la desgràcia de la seva filla: si una nena escapa per tornar amb la seva família, el més probable és que la retornin a casa del marit, sense importar-ne les conseqüències.

Tot i això, Sinclair deixa clar que les famílies casen a les seves filles no per odi ni per cobdícia, sinó perquè creuen que aquests matrimonis són la única manera de protegir-les d’una situació encara pitjor. La majoria dels parents i familiars les estimen i no conceben que casar-les abans que siguin majors d’edat -quan tinguin una personalitat formada i el seu cos estigui plenament preparat per tot el que suposa un embaràs o un part- és quelcom perjudicial per elles.

La pedagogia és necessària pels adults d’aquestes societats, perquè el més probable és que ells tampoc hagin pogut accedir a una educació que els faci tenir presents les necessitats físiques i psíquiques de les nenes i les adolescents. No imaginen que hi hagi altres opcions per elles, més enllà d’esdevenir esposes i mares. Ni pensen que l’educació, l’escolarització, sigui quelcom que els pugui ajudar a tenir un futur millor.

Hi ha encara més contextos en que és possible que es produeixin matrimonis infantils. Un és característic de l’Afganistan i es coneix com la tradició del baad que permet solucionar conflictes entre famílies intercanviant dones. Si per exemple uns veïns s’han barallat per un assumpte de terres de cultiu i no s’arriba a un acord, la solució per evitar que s’arribi a la violència és que les dues famílies s’uneixin a través del matrimoni. En aquests casos, una noia és cedida perquè es pugui signar la pau i segellar l’acord.

A l’Àfrica hi ha un altre context característic, que es produeix a causa de l’altíssim índex de infecció de SIDA. Hi ha una creença que la relació sexual amb una verge pot curar aquesta malaltia -no cal dir que és absolutament errònia, però terriblement estesa entre la població. A causa d’això, els abusos sexuals són freqüents i en la cerca desesperada d’una noia verge, el llindar d’edat cada vegada és redueix més i més, fins que les nenes es converteixen en preses fàcils. No només hi ha violacions: també es forcen casaments amb aquesta finalitat, una condemna doble per la nena, ja que no només serà forçada al matrimoni, a les violacions i als embarassos, sinó que acabarà infectada amb el virus del SIDA.

L’aïllament d’aquestes comunitats, sovint rurals, fa complicada la tasca dels governs per prevenir i evitar aquests matrimonis forçats. Estan perseguits i prohibits per llei, però es porten en secret i sovint entra en conflicte el respecte per les tradicions locals amb la implantació dels drets humans universals arreu del món.

Anuncis