Etiquetes

, , , , , , , , ,

1. Un anàlisi sobre les repercussions de les retallades en el sistema sanitari espanyol

La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i sobretot és un dret humà fonamental. La desigualtat, pobresa, explotació, violència i injustícia es troben a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i dels marginats.
Declaració per a la Salut dels Pobles (Bangladesh, 2000)

Per justificar les retallades i el desmantellament de l’Estat del Benestar els governs s’estan atrinxerant rere fal·làcies que presenten com veritats indiscutibles, certeses que menen inevitablement cap a una privatització dels serveis públics. Una de les mentides més sonades que surten de llavis dels nostres governants, tant a Catalunya amb CiU com a la Moncloa amb el PP, és que la Sanitat a Espanya és insostenible econòmicament. En realitat, el que volen és que arribem a un model com el que es denuncia en el següent vídeo:

La gran falsedat de la Sanitat pública insostenible queda desmentida de seguida, només que fem una mica de treball d’investigació i consultem hemeroteques. El periodista Ignacio Escolar oferia al seu bloc cinc arguments per refutar-ho:

  1. Espanya és dels països desenvolupats que menys inverteix en salut: tan sols el 9,7% del PIB, entre sanitat pública (6,6%) i privada (3,1%). França gasta el 11,8%; Alemanya el 11,6%; Holanda el 12%; i Estats Units, el 17,4%.
  2. El sistema públic de salut li costa a cada espanyol uns 1.500€ l’any, que surten dels seus impostos. La mitjana europea ronda els 21.000€. França (2.500€), Alemanya (2.600€) o Regne Unit (2.100€) també paguen més per habitant.
  3. Amb aquests 1.500€ l’any, Espanya aconsegueix una cobertura pública, gratuïta i universal amb unes prestacions molt superiors a la mitjana de l’UE: la prova és que tants europeus vinguin a operar-se a Espanya. En els països sense sanitat pública no hi ha una assegurança privada que ofereixi uns serveis sanitaris de la mateixa qualitat a uns preus tan baixos
  4. La inversió és petita, però la rendibilitat és molt alta. Espanya està entre els millors països en quasi tots els indicadors de salut: en esperança de vida, en taxes de vacunació infantil o en transplantaments. Gràcies als sistemes de prevenció, la mortalitat per càncer de mama, per exemple, es quasi un 24% inferior a la mitjana europea
  5. Que la nostra sanitat pública sigui tan eficaç com barata significa que és un dels millors sistemes de salut del planeta, com així es reconeix fora d’Espanya. La seva eficiència desmenteix també dues fal·làcies: que el sistema sanitari espanyol sigui un luxe insostenible i que els serveis privats funcionin sempre millor que els públics.

L’argumentari d’Escolar, basat en dades extrapolades de l’OMS i de l’Eurostat de l’any 2009, resumeix per què el sistema espanyol de salut no només és sostenible, sinó que resulta un model a seguir a nivell mundial. Per posar un exemple l’Organització Nacional del Transplantament (ONT) té un dels índex més elevats de donacions altruistes al món i coopera activament amb organitzacions estrangeres per compartir els seus plans de treball, la seva gestió i manera de fer. Aquest sistema, eficient i envejat, està en perill actualment per culpa de les retallades. Àngels Martínez i Castells, doctora en Ciències Econòmiques i antiga professora de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, explica la tisorada l’any 2011 al seu article “La salud como mercancía, la sanidad como botín” dins el llibre Actúa:

«Aún así, en el año 2011 los “recortes” habían supuesto 5.000 millones de euros menos para sanidad, con mermas de servicios, unos salarios inferiores como mínimo en un 5% y plantillas congeladas. El objetivo es debilitar la salud pública en sus tres vertientes de atención, docencia e investigación. Así, las privatizaciones pueden presentarse como solución, cuando son su verdugo. (…) Es evidente que si la sanidad no fuera rentable, no existiría el ansia privatizadora. (…) Sin eufemismos, llamaremos a los “recortes” lo que son: agresiones, negación de derechos, actos delictivos y desgobierno».

La Constitució Espanyola recull a l’article 43 el dret a la protecció de la salut i indica que és competència dels poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris. L’any 2007, la Unió Europea publicava el Llibre Blanc de la Salut que marcava el pla estratègic dels 27 durant el període 2008-2013; en aquest text es posava de relleu la vinculació entre salut i prosperitat econòmica, enunciant com a valors essencials la universalitat, l’equitat, la solidaritat i la garantia d’accés a una atenció sanitària de qualitat, per tal de reduir les desigualtats socials. Aquest fragment és interessant:

«La protección de la salud humana es una obligación en virtud del artículo 52 del Tratado CE. Por esta razón, la mejora de la seguridad y la protección de los ciudadanos contra las amenazas para la salud han ocupado siempre un lugar central en la política sanitaria comunitaria, sin olvidar que la UE también tiene responsabilidades respecto a la salud de los ciudadanos de terceros países. (…) A escala mundial, el aumento de los intercambios comerciales y de los desplazamientos ha traído nuevos riesgos al facilitar la propagación de enfermedades contagiosas.»

Els passatges citats podrien resultar obvis en un altre moment i no despertar cap interès en qui ho llegís. Però a maig de l’any 2012 la situació es perfila dramàtica, no només pel desmantellament de l’Estat del Benestar ja citat, sinó pel fet que el govern de Rajoy ha anunciat una mesura encara més retorçada i perillosa: l’exclusió dels immigrants en situació irregular del sistema sanitari espanyol.

Continua a La línia vermella de la salut II. La universalitat trencada

Advertisements