2. La universalitat estroncada

Anem a pams: si bé el sistema sanitari espanyol era eficient, encara no havia acomplert del tot un deure pendent, que és el d’oferir una assistència cent per cent universal. Al gener d’aquest 2012 s’havia aconseguit aquesta universalitat gràcies a que s’havia fet extensiva l’atenció sanitària pública a tres col·lectius que fins aleshores en restaven marginats: es tracta dels parats de llarga durada que havien esgotat el subsidi d’atur i no podien acollir-se a la prestació de les seves parelles o d’altres familiars; de les persones que mai havien treballat; i finalment, dels professionals liberals col·legiats que havien triat rebre assistència sanitària a través de les mútues privades dels seus Col·legis i que, per tant, no cotitzaven a la Seguretat Social. En total, aquests tres grups representaven entre un 0,2% i un 0,4% de la població a Espanya. Al incloure’ls aconseguíem complir amb el nostre lema de la sanitat pública, de qualitat i universal.

Poc va durar la universalitat. Aquesta primavera, el govern de Rajoy ha tornat a trastocar el sistema. Si fins ara Espanya era un país que garantia l’atenció sanitària tant a immigrants en situació irregular com a sol·licitants d’asil, sempre i quan estiguessin empadronats, a partir del 31 d’agost de l’any 2012 quedaran al marge de la SS i només podran acollir-se als serveis d’Urgències, malgrat que el més possible és que acudeixin als serveis socials municipals. Una exclusió descrita com “inconstitucional”.

Com s’ha justificat aquesta mesura? Esgrimint l’argument del turisme sanitari. Un fenomen que, si bé és real, no es dóna en aquest col·lectiu. El gran gruix de la població immigrant pràcticament no poden costejar-se el viatge fins a Espanya i encara menys l’estada en el país mentre reben aquest suposat tractament sanitari que venen a buscar. Segons quina sigui la seva procedència, el viatge és tan perillós que si la salut fos la seva prioritat o motivació principal, semblaria una bogeria que s’arrisquessin a creuar en pastera fins a la península ibèrica, posant en risc les seves vides. L’any 2009 l’Observatori Europeu de l’Accés a la Sanitat de Metges del Món publicava un informe en que realitzaven una enquesta a immigrants, preguntant-los quina motivació havien tingut per deixar el seu país: tan sols un 6% van citar l’atenció sanitària com un dels motius per emigrar.

També s’ha argumentat que essent col·lectius en situació irregular, sense papers, sense contracte de treball, no cotitzen i esdevenen consumidors avars de recursos preciosos per a la ciutadania que sí compleix amb el seu deure i garanteix a través dels impostos l’accés als seus drets sanitaris. Una altra gran mentida, doncs si bé és cert que molts dels immigrants es troben sense papers, no vol dir que no treballin: el problema és més profund, donat que molts d’ells estan empresonats en contractes en negre o en situació d’explotació. I d’altra banda, sí contribueixen a la nostra economia, perquè a través de l’impost de l’IVA tenen una incidència directa a les arques públiques. Tot plegat, justifica aquestes paraules d’Ignacio Escolar:

«De entre todos los tijeretazos con los que el PP está podando el Estado del bienestar hay uno que sobresale sobre los demás: dejar a los inmigrantes irregulares sin derecho a la sanidad. Este recorte es cruel, porque envía a la marginalidad a decenas de miles de personas, precisamente las que peor lo están pasando. Es injusto, porque olvida que esos mismos inmigrantes a los que hoy se castiga construyeron los cimientos, hace no tanto, del milagro económico español. Es xenófobo, porque ahonda en un discurso tan populista como injusto: que los de fuera sobran, que España para los españoles, que largo de aquí. Es peligroso, porque rompe con la universalidad de la sanidad; hoy son los inmigrantes sin papeles, mañana los que no puedan pagar. Y es cínico, porque mezcla un fenómeno de países ricos –el famoso turismo sanitario– con la simple y pura necesidad.»

La repercussió que poden tenir aquestes mesures és molt més gran del que sembla. Ara, a curt termini, els del PP ho poden intentar vendre com a un estalvi enorme, que rendibilitzarà els recursos i els aplicarà entre la població que contribueix. Però precisament això va en contra del que hauria de fomentar l’economia del coneixement, que tant omple la boca de paraules buides als nostres dirigents: deien al Llibre Blanc de la Salut que no hem de percebre el cost sanitari únicament en termes de costos, sinó que també es tracta d’una inversió de futur. La veritable càrrega per l’economia espanyola no és la inversió en un sistema sanitari potent, universal, capdavanter i que aposti per la innovació, sinó deixar de fer aquesta inversió. Donat que és molt més eficient, en termes econòmics i socials, prevenir la malaltia que haver-la de tractar.

Continua a La línia vermella de la salut III. Un col·lectiu sense atenció sanitària: un desgavell sanitari

Advertisements