Etiquetes
Catalunya, Espanya, estiu, focs, fotografia, litha, midsummer, Ploma, sentiments, solstici, Tinta
Focs de Litha
La Revetlla de Sant Joan és una d’aquelles festes adaptades dels calendaris pagans que més m’entusiasma. La tossuderia cristiana de superposar les seves festivitats als dies que a l’Antiguitat celebraven romans, celtes i altres cultures fa que les nostres costums, que ens semblen tan pròpies, resultin còpies edulcorades de les tradicions paganes.
En el cas de la celebració del 23 de juny, el calendari cristià es superposa a la festivitat de Litha, quan es donava la benvinguda a la nova estació de l’any, l’estiu, i també es festejava l’esplendor de la vida. Simbolitzava la joventut del Déu, després del seu renaixement; un Déu que era fill i alhora era pare, doncs moria a l’hivern en plena maduresa, després d’haver-se aparellat amb la Deessa durant Beltaine vora l’estiu, i renaixia a la primavera quan ella donava a llum. En realitat, Litha es celebra des del 21 fins al 24 de juny, coincidint amb el solstici d’estiu, movent-se pel calendari segons la geografia on ens trobem. La tradició d’encendre fogueres aquestes nits és hereva del Midsummer original, per protegir-se de dimonis, esperits, dracs o qualsevol altra criatura amb mala baba.
El que més m’agrada d’aquesta antiga creença celta és com uneix diferents elements i els hi dóna un significat especial unint-los. Parlo del foc, de l’aigua, de la Naturalesa en plena ebullició un cop passada la primavera i ja latent el temps de la collita, de les propietats medicinals de les plantes… Uneix curació, purificació i protecció en tres elements: les plantes, el foc i l’aigua. I això es fa evident en una queimada, que materialitza aquestes tres idees abstractes.
Queimada galega
Litha també és un moment de reflexió, de cremar el passat i començar de nou, o de veure quins fruits han donat les llavors que hem plantat durant els mesos anteriors per triar quin camí hem de recórrer a partir d’ara. Potser sento més empatia i simpatia cap aquestes idees perquè aquest any m’enganxa a mi en una època de canvis, de balanç i de decisions.
M’agrada veure com la roda del calendari segueix pivotant, en siguem conscients o no, sobre les tradicions que els nostres avantpassats milers de generacions enrere van idear per donar sentit al món. Fa preguntar-se sobre quines seren les idees que d’aquí un centenar d’anys configuraran la cosmogonia dels nostres descendents.
El sedàs 