“Oiga, ¿y quién es el muerto?”

Etiquetes

actualitat, esports, mitjans de comunicació

Quan estàs intentant cobrir un acte, ser estudiant de periodisme és encara pitjor que ser becari; en el segon cas, com a mínim t’acrediten. Digo yo.

Si li sumes que vas a un acte multitudinari a la Catedral de Barcelona, amb el temps just de poder fer un directe per ràdio, i que la teva alçada no supera el metre seixanta, és molt complicat aconseguir un bon lloc des del qual fer fotografies o guipar qui ha vingut a tant destacat succés.

Sigui com sigui, la mort de Samaranch ha aplegat gent de tota mena. Turistes francesos que comentaven com le Roi voltava per allà; unes senyores grans criticant la taca que tenia una reportera al cul -“Eso, lejía, te lo digo yo“-; un solitari cridant “feixistes!” de tant en tant; un que feia una hora tard i s’havia quedat sense acreditació; el Mosso d’Esquadra més proper negociant amb una familiar del mort si la deixava entrar a l’ofici; aplaudiments sense gaire sentit; passejants aleatoris que de tant en tant s’apropaven i coincidien en la mateixa pregunta: “Oiga, ¿y quién es el muerto?“; els periodistes donant cops amb la càmera cada cop que passaven per l’improvitzat passadís entre la massa humana. I jo, que al fer la crònica, se m’escapa un “l’ambient és molt animat mentre esperem al fèretre“. Bravo.

La simultaneïtat inabastable

Etiquetes

actualitat, dia a dia, esports, internacional, localisme, mitjans de comunicació, política

Aquest dissabte al migdia, mentre jo m’asseia al tren direcció Sant Vicenç de Calders, el núvol de cendra anava engolint més tros d’Europa. Els aeroports es tancaven un rere l’altre, queien com peces de dominó. Els passatgers esperaven sense gaires esperances a que els delayed o cancelled d’arreu del món s’esvaïssin. Al mateix temps, un pianista es quedava tirat i des de l’Auditori se’n buscava substitut desesperadament. Els del Barça encara no sabien que l’Espanyol els condemnaria a un empat. A Montilla ja se l’havia votat com a candidat del PSC per les autonòmiques i seguia esperant que Rajoy li tornés la trucada.

A Polònia seguien els preparatius per l’enterrament del seu (ex) president, una mort violenta i sobtada que l’ha mitificat. El Papa complia anys envoltat de l’escàndol de pederàstia dins l’Església Catòlica. Els del Tram feien comptes dels viatgers que havien tingut, uns dies després de denunciar a tort i a dret les enormes pèrdues que tenen pels que es colen. A ETA els havien descobert un altre zulo –i ja van tretze amagatalls aquest any. L’alarma de la Grip A tornava a ser posada en dubte. Continuaven les lamentacions per l’Estatut de Catalunya, de nou sense sentència del TC i amb vistes de seguir en stand-by indefinidament. Els aspirants a mestre començaven les Opos. Mentre passava tot això, i jo m’asseia a un Rodalies, un Seat Còrdoba blanc es saltava una senyal de trànsit i un autobús se l’emportava. En aquell moment, només pensava en el mar que veia a través de la finestra. Feia tres minuts que m’havia baixat d’aquell cotxe i ja ni hi pensava. Ni en cap de les coses que he enumerat. En segons, el món canvia i no ens adonem. Ni tan sols quan passen al teu costat.

L’actualitat s’ha convertit en inabastable. Massa informació, masses mitjans, massa territori, masses temes. Immediatesa i saturació. Moltes mirades. Molts filtres. I aquest blog també en serà un més, un altre sedàs a través del qual veure el món. Si més no, un tros de món.

(per sort, tots els companys del cotxe estan perfectament)