23 dilluns jul. 2012
Posted in actualitat tamisada, Imatges, Paraules
Etiquetes
#incendiempordà, #incendijonquera, actualitat, Barcelona, Catalunya, focs, fotoperiodisme, humans, incendis forestals, mitjans de comunicació, sentiments
Fotografia de David Datzira
El nord de la meva terra crema i el dolor ofega el cor
20 divendres jul. 2012
Posted in actualitat tamisada, Imatges
Etiquetes
#acampadabcn, #quesejodan, actualitat, Barcelona, Catalunya, ciència, dia a dia, drets humans, economia, Espanya, Europa, fotografia, fotoperiodisme, franquisme, humans, mitjans de comunicació, periodisme, política, Rajoy, reforma laboral, retallades
Un riu de gent sense final recorrent Barcelona. Fins quan poden ignorar aquests crits? Fins quan poden fer veure que no ens senten?
Ronda de Sant Pere pleníssima de gent, en poca estona descobreixo que Urquinaona també és plena a vessar. Això explica perquè durant més de dues hores no es mouen els que són vora Plaça Catalunya!
L’emblemàtic símbol de les manifestacions des de fa uns quants mesos: les tisores insaciables
“Nos joden los recortes pero más nos joden los comentarios y las risas de esta panda de cuatreros”
“La majoria absoluta de l’Aznar ens va portar a la guerra de l’Iraq i la de Rajoy a la misèria del franquisme”
“Españoles, Franco ha vuelto”
A Catalunya no oblidem la violència in crescendo que Felip Puig ha instaurat per silenciar les protestes ciutadanes
“Mas, cabró, retalla’t els collons”
Prou retallades a l’Estat del Benestar
La majoria de les fotografies les he fet enfilada a unes bastides de Via Laietana, davant de la plaça Berenguer el Gran. Vaig ser-hi un parell d’hores i el riu de gent semblava no tenir final
Riuada de gent
“¿Somos tontos? Recortes no ayudan, ¡arruinan!”
#laculturanoésunluxe
Més d’una hora i mitja després d’enfilar-me a la bastida davant la plaça de Berenguer el Gran, encara hi havia tota aquesta gentada baixant Via Laietana
__________________________________________________________
Més fotografies al meu twitter: @Acelmamelero
The Verve — Bittersweet Simphony
Bonus: la prima de riesgo de los cojones pasa de 600 y en Twitter responden con #SacaTuCulo o #SacaTuCuloARajoy (mi preferido, el de @kurioso)
04 dimecres abr. 2012
Posted in actualitat tamisada, Imatges
Etiquetes
29M, actualitat, Barcelona, BRIMO, Catalunya, drets humans, Facebook, Felip Puig, fotoperiodisme, Internet, Jordi Borràs, Mossos d'Esquadra, violència policial
En Jordi Borràs (@jordiborras) és una d’aquestes persones que val la pena seguir a Twitter, perquè la informació que dóna i el seguiment de l’actualitat que fa et permeten estar al dia del que es cou.
Després dels nous exemples de violència policial que la BRIMO dels Mossos d’Esquadra va dur a terme el passat 29M, en el marc de la jornada de vaga general i la manifestació de la tarda, diverses persones van resultar ferides per l’ús de pilotes de goma com a mètode de dispersió. Entre elles, un noi ha quedat cec d’un ull a causa de l’impacte d’una pilota de goma. En Jordi en va fer una fotografia i l’estava ajudant a fer-ne difusió, per deixar constància de l’agressió i de la ferida que va rebre el 29M. Aquesta és la foto i la va penjar al seu Mur de Facebook:
Foto feta per Jordi Borràs -- L'Angelo i la seva companya busquen testimonis per poder posar la denúncia. El noi ha quedat cec d'un ull per una pilota de goma disparada a les 18.45h del dia 29 de Març al Passeig de Gràcia tocant a El Corte Inglés. Podeu escriure cristina_fg9@hotmail.com
Però aquí la cosa es torna encara més retorçada. Resulta que, misteriosament, la fotografia va desaparèixer. Facebook va censurar-la i la va esborrar. A més, li va bloquejar el perfil. En Jordi no s’ho podia creure i per això la va tornar a penjar, acompanyada d’aquest text: DEMENCIAL. FACEBOOK M’HA CENSURAT LA FOTO D’ANGELO CILIA que vaig penjar ahir, suposo que a resultes d’una denúncia massiva. No només l’han censurat, també m’han bloquejat temporalment el perfil. Doncs senyors, ja em podeu eliminar el perfil directament, que la torno a penjar ara mateix.
La censura d’aquesta fotografia fa evident que hi ha gent que no vol que se’n faci difusió. Els motius? Segurament per evitar crítiques a la violència de la BRIMO contra els manifestants. Quelcom que ja havia estat present abans, amb el moviment anti-Bolonya per posar un exemple, però que des de l’entrada en escena del conseller Felip Puig, va in crescendo. Com he llegit a alguna banda, potser fins que no mori algú en una d’aquestes emboscades, no s’aturarà l’escalada de violència. Mentrestant, què podem fer? Doncs com demana en Jordi i com demana l’Angelo, no deixar de fer difusió d’aquesta imatge, que és exemple de com estem tornant enrere.
A Barcelona, durant la manifestació del 29M i trobant-se de sobte amb tota la troca que es va organitzar als voltants de Plaça Catalunya, una senyora gran deia “Ai senyor, no vaig còrrer amb els grisos al darrera, ara hauré de còrrer dels Mossos d’Esquadra?”. Quelcom no rutlla.
15 dijous març 2012
Posted in actualitat tamisada, Imatges, Paraules
Etiquetes
abús sexual, actualitat, Afganistan, Índia, drets dels infants, drets humans, economia, Etiòpia, fotografia, fotoperiodisme, humans, internacional, matrimonis infantils, Nepal, Orient Mitjà, sentiments, violència
Too Young to Wed neix del viatge d’Stephanie Sinclair a l’Orient Mitjà per trobar testimonis dels matrimonis infantils, una pràctica comuna en països amb extrema pobresa i altíssims nivells d’analfabetisme. Sinclair, fotògrafa i periodista, va anar recollint testimonis d’arreu del món per demostrar que no es tracta d’una tradició religiosa sinó d’una suma de factors que inciten a les famílies a creure que un matrimoni abans de la pubertat és la millor opció que poden oferir a les seves filles. Per ella la única solució possible és l’escolarització i l’educació d’aquestes nenes i adolescents.
Índia, Nepal, Etiòpia o Afganistan són alguns dels països que Sinclair visita per fotografiar les històries d’aquestes nenes, forçades a abandonar l’escola, traslladar-se a casa de la família política, treballar per ajudar a l’economia familiar, fer les feines domèstiques i tenir relacions sexuals amb el seus marits. Els matrimonis acostumen a ser entre nenes molt petites, des dels vuit fins als setze anys, amb homes grans, amb una diferència d’edat des de uns quants anys a vàries dècades. També hi ha matrimonis infantils en que tant el marit com la muller són nens i en aquests casos la cerimònia es porta a terme com més aviat millor, potser als dos o tres anys, per assegurar que aquest enllaç concertat no perd validesa en el futur.
Les famílies poden veure’s forçades al matrimoni infantil de les seves filles, ja sigui per la incapacitat d’alimentar-les o per la por a que siguin assaltades i violades abans d’haver-les casat. En moltes cultures és indiferent que la relació sexual hagi estat forçada i que la dona s’hi hagi negat: deixar de ser verge sense fer-ho en el marc d’una unió formal les condemna a ser pàries, a ser expulsades del cercle de la comunitat, igual que els seus parents. Una nena violada serà responsable de la desgràcia que cau sobre tota la família perquè ha perdut la virginitat sense un casament; és esgarrifós.
Per evitar aquesta marginació, casen les seves filles quan encara no han arribat a l’adolescència -evitant l’estigma d’una violació. Irònicament, o potser perquè aquí el llenguatge ho significa tot, un cop són casades en matrimonis concertats, el més probable és que les relacions sexuals siguin forçades i que, per tant, estiguin casant a la noia amb un violador.
D’altra banda, la incorporació d’una nena a través del matrimoni moltes vegades es percep com la compra d’una esclava, a qui se li podrà encarregar qualsevol mena de tasca, maltractar sense témer represàlies o abusar-ne de totes les maneres imaginables. La nena sovint no és algú a qui estimar: és algú a qui reeducar, per convertir en l’esposa perfecta, que segueixi totes les tradicions i sigui conscient del seu lloc en el món com a inferior. Si les mullers infantils intenten escapar, la vergonya i la marginació poden planar de nou sobre els seus pares i de nou, es tornen a convertir en els botxins de la desgràcia de la seva filla: si una nena escapa per tornar amb la seva família, el més probable és que la retornin a casa del marit, sense importar-ne les conseqüències.
Tot i això, Sinclair deixa clar que les famílies casen a les seves filles no per odi ni per cobdícia, sinó perquè creuen que aquests matrimonis són la única manera de protegir-les d’una situació encara pitjor. La majoria dels parents i familiars les estimen i no conceben que casar-les abans que siguin majors d’edat -quan tinguin una personalitat formada i el seu cos estigui plenament preparat per tot el que suposa un embaràs o un part- és quelcom perjudicial per elles.
La pedagogia és necessària pels adults d’aquestes societats, perquè el més probable és que ells tampoc hagin pogut accedir a una educació que els faci tenir presents les necessitats físiques i psíquiques de les nenes i les adolescents. No imaginen que hi hagi altres opcions per elles, més enllà d’esdevenir esposes i mares. Ni pensen que l’educació, l’escolarització, sigui quelcom que els pugui ajudar a tenir un futur millor.
Hi ha encara més contextos en que és possible que es produeixin matrimonis infantils. Un és característic de l’Afganistan i es coneix com la tradició del baad que permet solucionar conflictes entre famílies intercanviant dones. Si per exemple uns veïns s’han barallat per un assumpte de terres de cultiu i no s’arriba a un acord, la solució per evitar que s’arribi a la violència és que les dues famílies s’uneixin a través del matrimoni. En aquests casos, una noia és cedida perquè es pugui signar la pau i segellar l’acord.
A l’Àfrica hi ha un altre context característic, que es produeix a causa de l’altíssim índex de infecció de SIDA. Hi ha una creença que la relació sexual amb una verge pot curar aquesta malaltia -no cal dir que és absolutament errònia, però terriblement estesa entre la població. A causa d’això, els abusos sexuals són freqüents i en la cerca desesperada d’una noia verge, el llindar d’edat cada vegada és redueix més i més, fins que les nenes es converteixen en preses fàcils. No només hi ha violacions: també es forcen casaments amb aquesta finalitat, una condemna doble per la nena, ja que no només serà forçada al matrimoni, a les violacions i als embarassos, sinó que acabarà infectada amb el virus del SIDA.
L’aïllament d’aquestes comunitats, sovint rurals, fa complicada la tasca dels governs per prevenir i evitar aquests matrimonis forçats. Estan perseguits i prohibits per llei, però es porten en secret i sovint entra en conflicte el respecte per les tradicions locals amb la implantació dels drets humans universals arreu del món.
09 divendres març 2012
Posted in Imatges
Etiquetes
actualitat, Afganistan, Allende, conflicte, dol, drets humans, EEUU, Espanya, fam, fotografia, fotoperiodisme, franquisme, genocidi, guerra, Iraq, Islam, Israel, mort, napalm, pacifisme, Palestina, periodisme, política, segregació, sentiments, SIDA, soldats, Tejero, URSS, Vietnam, violència, Xile, Xina
A través de Alt1040 cuelgo algunas de las imágenes de una recopilación de las fotos ganadoras del World Press Photo desde el año 1955 hasta la última edición del año pasado. ¿Cuantas imágenes han dejado de ser familiares, actuales? Menos de las que deberían haber quedado como un retazo de memoria, sin reminiscencias en nuestro presente.
1956 - Foto por Helmuth Pirath. Un prisionero de guerra de la Segunda Guerra Mundial se reencuentra con su hija, que no veía desde que tenía un año. El prisionero fue liberado por soldados de la Unión Soviética, después de la finalización de la conflagración.
1957 - Foto por Douglas Martin. En plena etapa de desegregación de las escuelas secundarias en los Estados Unidos, Dorothy Counts, una de las primeras estudiantes negras de la escuela secundaria de Harry Harding, en el sur del país, recibe las burlas de sus compañeros blancos de forma estoica.
1963 - Foto por Malcolm W. Browne. El monje budista Thich Quang Duc se prende fuego para protestar la persecución religiosa a los budistas por parte del gobierno de Vietnam del Sur.
1966 - Foto por Kyoichi Sawada. El cuerpo de un soldado del Vietcong es arrastrado por un tanque del ejército de los Estados Unidos. Sería enterrado en una tumba colectiva.
1968 - Foto por Eddie Adams. El jefe de policía de Vietnam del Sur Nguyen Ngoc Loan ejecuta a un sospechoso de pertenecer a las fuerzas del Vietcong.
1972 - Foto por Nick Ut. Phan Thi Kim Phuc, en el centro y quien más tarde se convertiría en una celebridad por esta fotografía, escapa junto a otros niños vietnamitas después de que, accidentalmente, aviones de su propio país descargaron napalm sobre civiles y militares por igual.
1973 - Foto por Orlando Lagos. El presidente chileno Salvador Allende es escoltado fuera del palacio presidencial por su guardia personal luego de que los militares derrocaran su gobiero, al mando de Pinochet. Momentos más tarde, estaría muerto.
1977 - Foto por Leslie Hammond. Un grupo de protestantes pacíficos en el campamento de Modderdam, en Ciudad del Cabo, son dispersados violentamente por gas lacrimógeno lanzado por la policía, mientras reclamaban que sus hogares no fueran demolidos.
1980 - Foto por Mike Wells. Una horrible postal de la hambruna en África. Un misionero sostiene la mano de un niño que muere de hambre en Uganda.
1981 - Foto por Manuel Pérez Barriopedro. El Coronel Antonio Tejero Molina lidera una sesión interrumpida del Parlamento español, durante un golpe de estado. Los diputados fueron tomados como rehenes por 18 horas hasta que finalmente, el golpe fracasó.
1985 - Foto por Frank Fournier. Una niña de 12 años llamada Omaira Sánchez es atrapada por los escombros naturales dejados por la erupción del volcán Nevado del Ruiz, en Colombia. La joven resistió por 60 horas, pero luego perdió el conocimiento y murió de un ataque cardíaco.
1986 - Foto por Alon Reininger. Las lesiones dermatológicas de Ken Meeks, un paciente de SIDA afectado con Sarcoma de Kaposi, una de las enfermedades derivadas del síndrome.
1987 - Foto por Anthony Suau. Una madre llora contra el escudo de un policía después de una revuelta. Su hijo había sido arrestado previamente por participar de la protesta.
1989 - Foto por Charlie Cole. Otra fotografía clásica. Una persona desafía a una línea de tanques de asalto en la plaza de Tiananmen, en China. Los protestantes reclamaban una reforma democrática y fueron aplastados sin piedad.
1993 - Foto por Larry Towell. Niños levantan sus armas después de un levantamiento palestino en la franja de Gaza. El gobierno de Israel cerró la frontera y dejó a más de 800 mil personas encerradas. Los atentados y enfrentamientos a muerte aumentaron considerablemente.
1994 - Foto por James Nachtwey. En un hospital de la Cruz Roja, un hombre hutu muestra las cicatrices dejadas por la milicia hutu Interahamwe, que sospechaba que simpatizaba con los rebeldes tutsi. Se enmarcó dentro del genocidio de Ruanda, que dejó al país africano con un 10 por ciento menos de población, un total de entre 500 mil y 1 millón de personas asesinadas.
1996 - Foto por Francesco Zizola. Víctimas de la guerra civil en Angola. Niños que fueron mutilados por minas terrestres descansan en Kuito, un pueblo cuya población quedó diezmada después de la guerra.
2003 - Foto por Jean-Marc Bouju. Un iraquí conforta a su hijo mientras permanece detenido en un campo para prisioneros de guerra de los Estados Unidos. Un soldado cortó las esposas para que el hombre pudiera abrazar a su hijo, pero no le removió la capucha de plástico.
2007 - Foto por Tim Hetherington. Un soldado del ejército de los Estados Unidos descansa en una trinchera al final del día.
2010 - Foto por Jodi Bieber. Una joven de 18 años fue mutilada por las fuerzas talibanas de Afganistán, después de que abandonara a su marido acusándolo de trato violento. Los talibanes la sacaron del hogar de sus padres y la entregaron a la familia de su esposo. Su cuñado la sostuvo mientras su marido le cortó las orejas y la nariz, para luego abandonarla. Fue rescatada por militares estadounidenses.
2011 - Foto por Samuel Aranda. Una mujer sostiene a su pariente herido, dentro de una mezquita usada como hospital militar. Allí fueron atendidos los disidentes contra el presidente de Yemén, que iniciaron una revuelta.
El sedàs 