El 3 de desembre s’ha celebrat la 17ª edició del Festival Miniput, una mostra audiovisual internacional dedicada a la televisió de qualitat.
Les peces que s’han mostrat en l’edició Miniput2011 són sorprenents i arriscades, sobretot en el context en que ens trobem, on erròniament la inversió sempre es considera una despesa que caurà en sac mort -sigui en sanitat, educació, mitjans de comunicació… No és senzill fer un treball audiovisual; s’ha de comptar amb un equip potent, amb talent. Potser no és tan necessari un material de gravació d’última generació però sempre fa falta posar un bon grapat de diners per tenir una càmera que et permeti fer real allò que has imaginat al teu cap. I moltes, moltes, moltes hores de feina, entrega i dedicació.
Els programes que s’han mostrat anaven des de capítols pilots de sèries, a entrevistes amb filòsofs, documentals, píndoles musicals, realities… Entre peça i peça, els moderadors i el públic han coincidit amb una idea: la televisió s’ha quedat petita per encabir els programes més agosarats. Els programes que fan una aposta pel risc, adequats per a gent amb voluntat d’aprendre.
Cartell 17ª Edició del Miniput, Mostra de Televisió de Qualitat
I aquí entra en joc Internet. La idea de l’audiència cada vegada és més inconcreta, més irrellevant. S’ha acabat allò d’asseure’s davant la caixa religiosament per veure els programes que ens interessen. Primer, perquè els nostres horaris no ens ho permeten. I segon, perquè ja no volem tenir una graella restringida. Ara podem triar quan i on veure els continguts audiovisuals. Propostes com el 3alacarta són la solució real a una societat que es mou i que no manté la televisió en un altar, sinó que la inclou dins tot un bosc de pantalles que ens envolten a diari.
Continua llegint →
El sedàs 