11 de març

Etiquetes

Al-Qaeda, atemptat, Atocha, bomba, El cant dels ocells, Fukushima, Japó, Madrid, manifestació, nuclear, Pau Casals, PP, Rajoy, reforma laboral, Terrorisme, tren, tsunami, 千羽鶴

Diumenge 11 de març desperta amb sol i sorolls a casa, una discussió tonta que em treu del son i em fa aterrar de cap a la realitat. Miro el mòbil, aquestes males costums que em costa treure: m’aixeco mirant què està passant al món sense tenir ni idea de què passa al menjador del meu pis.
Em creua una idea pel cap, fugaç i punyent: aquell matí de l’11M encara no existia Twitter. Com ho vaig saber? Qui o què em va dir ha passat una cosa horrible a Madrid“, d’on va sortir el primer cop, la incredulitat i l’horror. Era petita, tenia setze anys i per força jo era a l’institut quan els primers adults van posar-nos sobre alerta. No recordo què feia en el moment de saber-ho, com sí que recordo l’11S i les imatges esgarrifoses inundat la pantalla un vespre de l’any 2001. Allò que semblava tan llunyà, ens va arribar a nosaltres.
Em llevo a contracor, tan sols quatre hores de son poc aprofitades. Preparo la càmera, esmorzo lenta com cada dia, dono voltes a pensaments vanals. Em ve al cap una altra imatge: un origami d’una tsuru, blanc sobre negre. 千羽鶴 amb l’esperança d’aconseguir un miracle. Dotze mesos de ferida sagnant, “Iré, porque mi alma llora. Un día, iré”. Buidor.

千鶴

Al carrer el sol és alt i cau de ple sobre la serp humana que s’està fent seu el Passeig de Gràcia. El vermell destaca en les pancartes. Fa molta calor, no sembla hivern ni sembla març. Trobo molta gent coneguda, m’alegra veure’ls i encara més veure’ls avui, cridant com jo un NO gegant. Hi ha tisores de paper, de cartró, de fusta; hi ha algun Guy Fawkes que camina dirigint-se cap a la Plaça, cap al centre d’estrella dels vents de Plaça Catalunya, casa seva, àgora redescoberta. Hi ha polítics i sindicalistes, hi ha periodistes caminant i d’altres que avui treballen. Hi ha famílies i un munt de nens petits. Però sobretot, en aquesta columna de gent hi ha milers d’històries.
Amb la càmera intento caçar imatges, capturar al vol totes aquestes històries que s’amaguen rere les cares de la gent, de les persones que caminen plegades i criden NO, ben fort ben alt NO.
Tornen a passar pel cap columnes de fum, crits i plors. El plor és un llenguatge universal. Hi ha silenci i esclata la música. El cant dels ocells. És preciosa.
Sento que parlo en el llenguatge universal de les llàgrimes. Sento que el cos tremola i les imatges s’esmicolen, per solapar-se. Un tren que explota, i una onada gegant, i un terratrèmol, i un tsunami, i una motxilla carregada amb explosius, i un munt de persones que anaven a treballar en un vagó, joves i grans, i veig cases que suren empeses per la inundació, i veig de lluny molt lluny unes construccions blanques que guarden dins un perill horrible entre parets esquerdades.
Els aplaudiments em retornen a la Barcelona assoleiada, presagi primaveral. El cant dels ocells s’apaga suaument i torna el silenci. Bateguen les ales un miler de grues de paper i esclaten a l’aire el color de milions de flors de cera, amb la flama encesa en memòria.
Tot es redueix a la memòria, fins aquest NO que cridem avui. Un NO en memòria de tot allò aconseguit que volen treure’ns. Un NO rotund a seguir per un camí que ens enfonsa una mica més cada dia. Un NO a repetir la Història i els seus errors.

Pau Casals — El cant dels ocells

L’EuroVegas i el seu magnat mafiòs, us els podeu confitar

Etiquetes

#EuroVegas, actualitat, Barcelona, Catalunya, contaminació, crim organitzat, dictadura del ladrillo, diners en negre, dret, economia, Espanya, Europa, fiscalitat, Generalitat, internacional, legislació, Madrid, política, violència

L’EuroVegas és un projecte de construcció d’un complex dedicat a la indústria del joc a Espanya: les províncies escollides per acollir-lo són Madrid o Barcelona. Tot i que les xifres de beneficis econòmics pel sector terciari poden ser suculentes i sucoses, la llarguíssima llista de contres que l’EuroVegas porta sota el braç és quelcom impossible d’ignorar. Si ara permetem que la Generalitat aconsegueixi tirar endavant aquest projecte, pagarem molt car haver acollit el macro-casino a casa nostra. L’EuroVegas segueix la línia econòmica neoliberal que ens ha portat de cap a la crisi econòmica, el mateix neoliberalisme que continua apoderant-se dels Estats per la tàctica d’imposar tecnòcrates i que continua embutxacant-se bilions d’euros gràcies a les asfixiants mesures per retallar els dèficits, alhora que escanyen sense compassió les economies familiars i les PIMES.

Un suïcidi pel mediambient

Si tenim la mala sort d’acollir l’EuroVegas a Barcelona, la localització d’aquest macro-complex serà la costa de la comarca del Baix Llobregat, dins l’Àrea Metropolitana. Una primera objecció a permetre’n la construcció és que els terrenys triats per la seva edificació es troben dins el Delta del riu Llobregat, un ecosistema fràgil molt afectat per la tradició industrial de la zona i per la proximitat amb el port de Barcelona i l’Aeroport del Prat. Des del punt de vista mediambiental, l’EuroVegas és un suïcidi per la comarca. Em quedo amb les paraules del comunicat de Depana, organització que treballa per la Defensa del Patrimoni Natural:

“Ras i curt: la intenció de construir a Catalunya un monstruós complex dedicat a l’oci, a l’entreteniment més vulgar i massificat, als jocs d’atzar i a totes les activitats més materialistes, artificials i embrutidores que inevitablement sempre els hi fan costat, sense oblidar els nous camps de golf que faran, tot plegat, sembla irreal!. I per poder fer això, en nom del totpoderós argument de les multimilionàries inversions i la creació de llocs de treball, es destruiran prop de 200 hectàries d’espais lliures, més els accessos corresponents, més totes les conseqüències negatives mediambientals i paisatgístiques, més les modificacions que en la vida de les poblacions properes es produiran a conseqüència de les activitats del futur complex. Construir un horrorós monument al mal gust, a la ficció, a la felicitat efímera, a la bogeria col·lectiva, al triomf del guany econòmic fàcil, no sembla pas que sigui un bon mètode per ennoblir la gent d’un país, d’un poble, per molt que des del Govern s’intenti buscar justificació a tot això posant un pegat a la crisi econòmica.”

Lleis fetes a mida pel magnat del joc

A Depana fan ben fet de parlar de “monstruositat, mal gust, felicitat efímera, bogeria col·lectiva o triomf del guany econòmic fàcil“. Però si l’argument medioambiental no us convenç, en tenim més. L’EuroVegas seria el quart macro-projecte del multimilionari S. Aldeson, que sap com treure molt de profit de la ludopatia, entre altres. Ja ha construït casinos a Las Vegas (obvi), Singapur i Macau, té 76 anys i ocupa el 16è lloc a la llista de Forbes dels més rics del món. És d’aquella mena d’homes que farà qualsevol cosa per aconseguir allò que vulgui i en aquest cas, no s’ha tallat un pèl per presentar les seves condicions per triar Madrid o Barcelona. Sense embuts, ha presentat una llista de demandes i exigències, un insult en tota regla pels ciutadans i per les nostres institucions. Exigeix que, a canvi d’impulsar l’EuroVegas, algunes lleis s’han de retocar una mica, per adaptar-les a les necessitats que el seu negoci del joc genera. Com titulen meravellosament en un article a El País, Aldeson vol ‘Leyes a medida para la capital del juego’. Amb dos collons. L’Esperanza Aguirre s’ha afanyat a assegurar que signarà on calgui.