Un riu de gent sense final recorrent Barcelona. Fins quan poden ignorar aquests crits? Fins quan poden fer veure que no ens senten?
Ronda de Sant Pere pleníssima de gent, en poca estona descobreixo que Urquinaona també és plena a vessar. Això explica perquè durant més de dues hores no es mouen els que són vora Plaça Catalunya!
L’emblemàtic símbol de les manifestacions des de fa uns quants mesos: les tisores insaciables
“Nos joden los recortes pero más nos joden los comentarios y las risas de esta panda de cuatreros”
“La majoria absoluta de l’Aznar ens va portar a la guerra de l’Iraq i la de Rajoy a la misèria del franquisme”
“Españoles, Franco ha vuelto”
A Catalunya no oblidem la violència in crescendo que Felip Puig ha instaurat per silenciar les protestes ciutadanes
“Mas, cabró, retalla’t els collons”
Prou retallades a l’Estat del Benestar
La majoria de les fotografies les he fet enfilada a unes bastides de Via Laietana, davant de la plaça Berenguer el Gran. Vaig ser-hi un parell d’hores i el riu de gent semblava no tenir final
Riuada de gent
“¿Somos tontos? Recortes no ayudan, ¡arruinan!”
#laculturanoésunluxe
Més d’una hora i mitja després d’enfilar-me a la bastida davant la plaça de Berenguer el Gran, encara hi havia tota aquesta gentada baixant Via Laietana
Tengo 24 años. Nunca había sentido tan cerca, tan similar y tan posible la sombra del franquismo, acechando de nuevo este país. Sé que nunca había desaparecido del todo, que la Transición fue un enorme parche que solventó algunas cosas, enterró otras y a muchas más tan sólo las cubrió con una sábana. Como esos muebles viejos de las casas cerradas a cal y canto, que sin embargo al levantar las ropas blancas que los esconden, permanecen intactos.
Y aquí estamos, a 18 de julio de 2012, pensando en el 18 de julio de 1936. Sintiendo que, por otras vías, están retomando el trabajo a medias, la dictadura reconvertida en dictablanda. En una poda prolongada de derechos civiles, laborales, sociales e incluso humanos, sin miramientos, sin contemplaciones. Sin vergüenza, cabe decir. Cada vez con menos miramientos a intentar, por lo menos, fingir que sienten relativa preocupación hacia aquellos a los que están hundiendo a la miseria.
La sombra del franquismo y todo lo que representa, esta derecha rancia, exacerbada e implacable, la izquierda debilitada por contradicciones e hipocresías, y la otra izquierda apabullada por leyes electorales que cada vez les entierran más en vida para condenarnos a un bipartidismo eterno. Nunca había sentido tal sensación de temor palpable ante un maremoto en ciernes, del cual ya hemos sentido por millares las fuertes olas previas que han ido derrumbando los diques de nuestra democracia.
Tengo miedo y por eso quiero luchar. Para evitar que nos impidan el acceso a la sanidad, a un trabajo digno, a la educación, a la cultura, a la convivencia pacífica entre ciudadanos iguales, a una justicia neutral, a una política democrática… En suma, a todo aquello que nos convierte en soberanos de nuestro destino. Pequeños o grandes gestos, todos contarán: ciudadanos, es hora de luchar.
Durante los nueve meses que he trabajado en Biopol’H, clúster de biomedicina de L’Hospitalet de Llobregat, he conocido personas increíbles. Hombres y mujeres apasionados que cada día se esfuerzan por avanzar un poco más en la investigación básica y clínica. Trabajan para mejorar la atención médica, potenciar el salto de una idea desde el laboratorio al mercado y dar respuesta a preguntas que siguen siendo incógnitas fascinantes. Por suerte, hoy podemos hablar de hombres y mujeres: cada vez está más cerca el día en que nadie se preocupará por la paridad (fríos números, en mi opinión) porque habremos logrado la igualdad (el valor del ser por encima del género y las estadísticas).
Pero todavía hoy cuesta encontrar mujeres que logren cruzar el techo de cristal y ocupen puestos destacados en organigramas de empresas o instituciones publicas; sólo un 10% de estos cargos los ocupan mujeres. Desgraciadamente, los laboratorios, las universidades o los hospitales no son una excepción. Por poner un par de ejemplos cercanos en Biopol’H, de los Jefes de Servicio del Hospital Universitari de Bellvitge tan sólo cinco son mujeres; en el Institut Català d’Oncologia, pasa otro tanto. Sin embargo, hay muchísimas investigadoras, médicos, enfermeras, técnicas y una larga lista de puestos de trabajo de alta calificación en el que la presencia femenina es elevadisima. Podemos y debemos mejorar esos números. Por eso es importante hacer campañas que acerquen el interés científico a los estudiantes -ni a chicos ni a chicas, ¡a todos!
Y sin embargo, la campaña que ha sacado la UE, ‘Science it’s a Girl Thing‘, merece una vivisección gratuita para quienquiera que la haya ideado. Según este anuncio, las chicas deberían interesarse por la ciencia porque es de colorines, hay relación con los cosméticos, las batas blancas quedan divinas con tacones de aguja y los científicos están buenos. Podría decir muchas cosas al respecto, pero empezaré con un sonoro PUAJ.
La simple asociación de mujer con todo el muestrario de sexismo que rezuma este video me produce náuseas. Interpreto al verlo que no se es mujer si no llevamos toneladas de maquillaje, un peinado divino de la muerte, estamos delgadísimas y tenemos unas curvas de infarto. Esto puedo aceptarlo en anuncios de ropa (aceptarlo, no compartirlo ni aplaudirlo) pero NO puedo tragarlo en un anuncio de la UE que, teóricamente, trabaja por eliminar el machismo y el sexismo de nuestros países.
Hay más: ningunear de esta manera el trabajo científico es vergonzoso. Este vídeo desprecia todo el sacrificio, los años de estudio, la precariedad laboral a la que se enfrentan actualmente muchos investigadores, igual que significa quitarle importancia a las tremendas aportaciones que hacen a la sociedad. Me produce tristeza. Decimos que los ciudadanos no valoran la ciencia, la necesaria inversión en I+D, el tránsito a una economía del conocimiento… Pero con este vídeo, la UE se deja en evidencia demostrando que tampoco les preocupa demasiado.
Admiro a las personas que trabajan en ciencia y se dedican, con pasión, 25h diarias a sus proyectos -porque logran sacar tiempo hasta de sus propios huesos si con ello pueden seguir adelante. Les admiro porque en España están luchando contra despidos y precariedad, contra la estupidez y la falta de miras de la Administración Pública. Hacen lo que sea necesario para seguir adelante en su proyecto.
Les admiro, tengan tetas o no las tengan. Porque a mí me da igual que sea un hombre o una mujer con bata blanca, mientras ambos tengan las mismas opciones de conseguir estos puestos de trabajo gracias a sus méritos. Y porque cuando comparten conmigo sus conocimientos, sean hombres o mujeres, me hacen comprender un poco más este mundo en el que nos ha tocado vivir. Porque les admiro muchísimo, me ofende este video y me lo tomo como una ofensa personal.
P/D: el vídeo oficial, en cuestión de horas y ante la avalancha de críticas, quedó “retirado” de YouTube: si clicáis, veréis que aparece un mensaje de vídeo privado
Motius per rebutjar la reforma laboral segons CCOO i UGT
Acomiadament més fàcil i barat: a 20 dies
Tot i que el missatge oficial diu que es rebaixa el preu de l’acomiadament improcedent dels 45 als 33 dies, la gran reforma és en realitat l’ampliació de les causes d’acomiadament procedent. Així, la majoria de les indemnitzacions seran de 20 dies per any treballat -i això farà augmentar l’atur perquè l’acomiadament resulta més senzill.
En dos trimestres et retallen el sou i en tres t’acomiaden
La baixada d’ingressos o vendes durant dos trimestres consecutius, encara que l’empresa tingui beneficis, serà motiu suficient per rebaixar-te el sou. I al tercer trimestre et podran acomiadar. A més, l’empresa podrà modificar lliurement les condicions de treball -categoria, horari, salari, mobilitat geogràfica… Hauràs d’escollir entre la imposició o l’acomiadament procedent (20 dies). L’empresari/ària té tot el poder.
Via lliure als expedientes de regulació d’ocupació (ERO)
Les empreses podran imposar els ERO, ja que s’elimina el tràmit de mediació i autorització de l’Administració. Es deixa el camí lliure a les deslocalitzacions i els tancaments d’empreses.
Cop a la negociació col·lectiva
L’empresa es podrà desvincular del conveni col·lectiu, és a dir, no aplicar-lo, després de dos trimestres de disminució d’ingressos. La prevalença del conveni d’empresa suposarà la rebaixa de condicions de treball en les petites i mitjanes empreses.
Es condemna el jovent a la precarietat
Aquesta reforma no crearà ocupació i, a més, condemna el jovent a uns salaris baixos, contractes precaris i a tenir menys drets si volen treballar.
Full de CCOO i UGT redactat per la vaga general del 29M
Aquests són alguns dels que proposen els sindicats CCOO i UGT. Us exposo d’altres, que he anat afegint a la llista. Per començar, la reforma laboral no lluita contra la temporalitat, un dels mals endèmics de l’Estat des de la darrera crisi dels anys 1992 i 1993 -quan es van crear els contractes temporals per incentivar l’ocupació laboral. Si bé aquella solució havia de servir de transició cap a una regulació que protegís els llocs de treball, la tendència ha estat la contrària: el model en que ens trobem és un de treballs a temps parcial i de curta durada. No permet cap estabilitat ni seguretat a l’hora de planificar la vida.
A més, aquesta reforma és especialment negativa per les dones; quelcom que ja vaig comentar al post Violencia estructural del 8 de març de 2012 sobre Gallardón i les seves gallardonades. Si diem que la contractació temporal és endèmica i va a l’alça, també podem precisar que la gran majoria de contractes temporals se’ls fa a dones -sobretot perquè es tracta majoritàriament d’uns contractes típics del sector serveis, on hi ha més ocupació femenina.
I no podem oblidar que la conciliació familiar és lluny de ser assolida. Les baixes per maternitat i paternitat es veuen retallades amb la reforma laboral i més enllà dels primers mesos de vida de les criatures, les grans reduccions que les ajudes per guarderies, casals d’infants i altres serveis han patit poden forçar a les famílies a renunciar a un sou per tal de poder cuidar dels fills. Sovint, es triarà el sou més baix: i aqui tornen a perdre les dones, perquè en moltes ocasions el salari femení és molt més baix que el salari masculí. Qui diu fills, també parla de gent gran o persones amb necessitats especials, perquè de nou són les dones les que més probablement deixaran de banda la seva professió per quedar-se a casa a tenir cura de la família.
Com diuen UGT i CCOO, la reforma laboral fa més fàcil l’acomiadament procedent i per tant, més senzill i menys costós per les empreses. Dóna més opcions en les que considerar que la causa de l’acomiadament ha estat justificada. Com per exemple, si tens faltes laborals justificades per una baixa l’empresa pot acomiadar-te de totes formes si sobrepasses un determinat nombre de dies. No us trenqueu cap cama, no fos cas que decideixin fer-vos fora perquè no els sortiu a compte.
L’estimació de llocs de treball que aquesta reforma laboral destruirà, per ara, és de 800.000 treballadors i treballadores que aniran de cap al carrer. Calen més motius per demanar que s’aturin en sec aquestes polítiques de dretes, salvatges i neoliberals a més no poder?
L’EuroVegas és un projecte de construcció d’un complex dedicat a la indústria del joc a Espanya: les províncies escollides per acollir-lo són Madrid o Barcelona. Tot i que les xifres de beneficis econòmics pel sector terciari poden ser suculentes i sucoses, la llarguíssima llista de contres que l’EuroVegas porta sota el braç és quelcom impossible d’ignorar. Si ara permetem que la Generalitat aconsegueixi tirar endavant aquest projecte, pagarem molt car haver acollit el macro-casino a casa nostra. L’EuroVegas segueix la línia econòmica neoliberal que ens ha portat de cap a la crisi econòmica, el mateix neoliberalisme que continua apoderant-se dels Estats per la tàctica d’imposar tecnòcrates i que continua embutxacant-se bilions d’euros gràcies a les asfixiants mesures per retallar els dèficits, alhora que escanyen sense compassió les economies familiars i les PIMES.
Un suïcidi pel mediambient
Si tenim la mala sort d’acollir l’EuroVegas a Barcelona, la localització d’aquest macro-complex serà la costa de la comarca del Baix Llobregat, dins l’Àrea Metropolitana. Una primera objecció a permetre’n la construcció és que els terrenys triats per la seva edificació es troben dins el Delta del riu Llobregat, un ecosistema fràgil molt afectat per la tradició industrial de la zona i per la proximitat amb el port de Barcelona i l’Aeroport del Prat. Des del punt de vista mediambiental, l’EuroVegas és un suïcidi per la comarca. Em quedo amb les paraules del comunicat de Depana, organització que treballa per la Defensa del Patrimoni Natural:
“Ras i curt: la intenció de construir a Catalunya un monstruós complex dedicat a l’oci, a l’entreteniment més vulgar i massificat, als jocs d’atzar i a totes les activitats més materialistes, artificials i embrutidores que inevitablement sempre els hi fan costat, sense oblidar els nous camps de golf que faran, tot plegat, sembla irreal!. I per poder fer això, en nom del totpoderós argument de les multimilionàries inversions i la creació de llocs de treball, es destruiran prop de 200 hectàries d’espais lliures, més els accessos corresponents, més totes les conseqüències negatives mediambientals i paisatgístiques, més les modificacions que en la vida de les poblacions properes es produiran a conseqüència de les activitats del futur complex. Construir un horrorós monument al mal gust, a la ficció, a la felicitat efímera, a la bogeria col·lectiva, al triomf del guany econòmic fàcil, no sembla pas que sigui un bon mètode per ennoblir la gent d’un país, d’un poble, per molt que des del Govern s’intenti buscar justificació a tot això posant un pegat a la crisi econòmica.”
Lleis fetes a mida pel magnat del joc
A Depana fan ben fet de parlar de “monstruositat, mal gust, felicitat efímera, bogeria col·lectiva o triomf del guany econòmic fàcil“. Però si l’argument medioambiental no us convenç, en tenim més. L’EuroVegas seria el quart macro-projecte del multimilionari S. Aldeson, que sap com treure molt de profit de la ludopatia, entre altres. Ja ha construït casinos a Las Vegas (obvi), Singapur i Macau, té 76 anys i ocupa el 16è lloc a la llista de Forbes dels més rics del món. És d’aquella mena d’homes que farà qualsevol cosa per aconseguir allò que vulgui i en aquest cas, no s’ha tallat un pèl per presentar les seves condicions per triar Madrid o Barcelona. Sense embuts, ha presentat una llista de demandes i exigències, un insult en tota regla pels ciutadans i per les nostres institucions. Exigeix que, a canvi d’impulsar l’EuroVegas, algunes lleis s’han de retocar una mica, per adaptar-les a les necessitats que el seu negoci del joc genera. Com titulen meravellosament en un article a El País, Aldeson vol ‘Leyes a medida para la capital del juego’. Amb dos collons. L’Esperanza Aguirre s’ha afanyat a assegurar que signarà on calgui.
El sedàs 