Etiquetes

, ,

En estos últimos casi cuatro años, (…) he visto lo peor de Líbano resurgir y calmarse, calmarse y volver a resurgir; nada sorprendente, por otra parte. Sin embargo, para lo que no estaba preparada es para lo que he contemplado crecer y afianzarse en España (…). Me refiero al cansancio moral, a la derrota ética. (…) a cómo sacan pecho en nuestro país las fuerzas más reaccionarias, más corruptas, más perversas, más malolientes, más antidemocráticas. (…) a la  estupidez de las izquierdas, siempre prestas para el parloteo y siempre reacias a reflexionar y unirse (…) al socialismo debilitado por sus concesiones a la derecha (…) Hoy nuestros líderes carecen de estatura, pero nuestro deber es obligarles a que la recuperen

[Maruja Torres, article España es un país peligroso, EPS]

Fa més de tres dècades que a Espanya vam fer la Transició. Un període en el que de la dictadura, es va saltar a la democràcia, i de la repressió, a la llibertat. Vam sortir del silenci. Tot i així, molts van seguir censurats, amb una mordassa, teòricament caiguda, encara lligada a la boca. I d’altres van callar per dissimular que seguien presents, diluint-se en la nova societat que els tocava acceptar, esperant una oportunitat per resorgir.

Fa temps que es troben més tranquils i treuen el cap sense gaires complexes, segurs d’ells mateixos. Ara no tindran pes polític als òrgans del govern, però a vegades sembla que no els hi cal. No importa gaire que només uns 14.000 espanyols els votin, perquè els seus tentacles són llargs i tenen més recolzament del que sembla. Han triat amagar-se i callar. Hi ha qui pot creure que callen per por. No en tenen. Callen perquè no els hi cal parlar.

La majoria s’han refugiat a partits de dretes, sense cridar l’atenció. De normal són cautes i no fan com certs ex presidents, que criden a tort i a dret el primer que se’ls passa pel cap. Segueixen com si res hagués passat, com si només estiguéssim en un trànsit cap al retorn d’allò que va oprimir a tanta gent. La llibertat d’una majoria, els hi espanta. I el pitjor és que sembla que a nosaltres també ens faci por.

Maruja Torres parla al seu article de com preferim cedir alguns dels nostres drets per por a la situació de crisis econòmica en que ens trobem. No ens adonem que estem hipotecant el nostre futur si permetem que es retallin llibertats, que es retrocedeixi en el que s’ha aconseguit. Una crisis que està fent molt de mal, però que segueix tenint com a intocables als grans empresaris.

Intocables també aquells que porten tres dècades amagats, esperant un moment oportú. Intocables, perquè molts mai han trepitjat un jutjat ni han passat per una presó. Ni han passat comptes amb els morts, els silenciats, els abatuts. No han pagat cap preu per pensar com pensen ni s’han trobat desposseïts de tot per ser com són.

Per nosaltres, no és el moment de callar. Res ens ha de fer callar, perquè aquest silenci voluntari ens convertiria en els seus còmplices. Tampoc és el moment de permetre que el trasbals de la crisis sigui el marc perfecte per tornar enrere. S’ha progressat en moltes coses durant aquests trenta-pocs anys, però tristament, als silenciosos Intocables no els caldria tant d’esforç si volguessin retornar al punt de partida, a aquell terror d’abans de la democràcia.

Anuncis