Etiquetes
En estos últimos casi cuatro años, (…) he visto lo peor de Líbano resurgir y calmarse, calmarse y volver a resurgir; nada sorprendente, por otra parte. Sin embargo, para lo que no estaba preparada es para lo que he contemplado crecer y afianzarse en España (…). Me refiero al cansancio moral, a la derrota ética. (…) a cómo sacan pecho en nuestro país las fuerzas más reaccionarias, más corruptas, más perversas, más malolientes, más antidemocráticas. (…) a la estupidez de las izquierdas, siempre prestas para el parloteo y siempre reacias a reflexionar y unirse (…) al socialismo debilitado por sus concesiones a la derecha (…) Hoy nuestros líderes carecen de estatura, pero nuestro deber es obligarles a que la recuperen
[Maruja Torres, article España es un país peligroso, EPS]
Fa més de tres dècades que a Espanya vam fer la Transició. Un període en el que de la dictadura, es va saltar a la democràcia, i de la repressió, a la llibertat. Vam sortir del silenci. Tot i així, molts van seguir censurats, amb una mordassa, teòricament caiguda, encara lligada a la boca. I d’altres van callar per dissimular que seguien presents, diluint-se en la nova societat que els tocava acceptar, esperant una oportunitat per resorgir.
Fa temps que es troben més tranquils i treuen el cap sense gaires complexes, segurs d’ells mateixos. Ara no tindran pes polític als òrgans del govern, però a vegades sembla que no els hi cal. No importa gaire que només uns 14.000 espanyols els votin, perquè els seus tentacles són llargs i tenen més recolzament del que sembla. Han triat amagar-se i callar. Hi ha qui pot creure que callen per por. No en tenen. Callen perquè no els hi cal parlar.
La majoria s’han refugiat a partits de dretes, sense cridar l’atenció. De normal són cautes i no fan com certs ex presidents, que criden a tort i a dret el primer que se’ls passa pel cap. Segueixen com si res hagués passat, com si només estiguéssim en un trànsit cap al retorn d’allò que va oprimir a tanta gent. La llibertat d’una majoria, els hi espanta. I el pitjor és que sembla que a nosaltres també ens faci por.
Maruja Torres parla al seu article de com preferim cedir alguns dels nostres drets per por a la situació de crisis econòmica en que ens trobem. No ens adonem que estem hipotecant el nostre futur si permetem que es retallin llibertats, que es retrocedeixi en el que s’ha aconseguit. Una crisis que està fent molt de mal, però que segueix tenint com a intocables als grans empresaris.
Intocables també aquells que porten tres dècades amagats, esperant un moment oportú. Intocables, perquè molts mai han trepitjat un jutjat ni han passat per una presó. Ni han passat comptes amb els morts, els silenciats, els abatuts. No han pagat cap preu per pensar com pensen ni s’han trobat desposseïts de tot per ser com són.
Per nosaltres, no és el moment de callar. Res ens ha de fer callar, perquè aquest silenci voluntari ens convertiria en els seus còmplices. Tampoc és el moment de permetre que el trasbals de la crisis sigui el marc perfecte per tornar enrere. S’ha progressat en moltes coses durant aquests trenta-pocs anys, però tristament, als silenciosos Intocables no els caldria tant d’esforç si volguessin retornar al punt de partida, a aquell terror d’abans de la democràcia.
El sedàs 
Crec que aquest país necessita una segona transició. Ha quedat clar que la Transició no va estar ben feta. I amb això no vull criticar-la. Hem de comprendre que aleshores era la millor transició que es podia fer, a una Espanya on hi havia conspiracions de cop d’estat a tot arreu. Però desprès d’aquella transició, cal una segona, veritble, cap a un estat federal que resolgui la qüestió autonòmica, un Senat federal i que serveixi per a alguna cosa, i una separació real del poder judicial. Aquests hereus del règim són pocs, però fan molt soroll, i, per desgràcia, la dreta espanyola no és capaç de treure’s la crosta franquista que no hauria de tenir. Crec que és natural que hi hagi, com a tots els països, una gran massa d’esquerres i una altra de dretes. Aquesta segona massa és mereix un gran partit, opció de govern, que veritablement sigui equiparable a qualsevol altra dreta europea.
Cal tractar amb equitat i justícia a tothom, s’ha d’aplicar la llei de partits als partits filo-feixistes. Crec que aquest seria un bon començament.
Primer de tot, moltes gràcies per comentar al meu blog. Arribo tard a agraïr-vos l’aportació que ja vau fer a la primera entrada, però he preferit fer-ho aquí. També va per vosaltres, Ona i Gemma
Després, estic molt d’acord amb vosaltres. Miki, la llei de partits falla, i com diu el Javi, necessitem una “segona part” de la Transició. S’accepta que en el moment es fessin les coses com es van fer, per milers de motius. Però els temps canvien (tòpic, però adequat) i cal adaptar-se als canvis. La Constitució que es va votar al 78 és vigent en molts aspectes, però en molts altres ha quedat obsoleta. Cal renovar-la! Ho necessitem, perquè com dius tu Javi, cal un estat federal que superi les autonomies.
Si són intocables és perquè s’ha permès, es permet i sembla que es permetrà.
Discrepo en diverses consideracions que s’han fet en aquest post sobre la Transició. En primer lloc discrepo amb les afirmacions que es va passar a un període de democràcia i llibertats, però entenc que és un problema de fonts i no de percepció i que no ens posarem d’acord.
Però amb el que realment discrepo és amb el primer comentari que diu que no es podria haver fet millor. Independement de cap a on ens va portar, la Transició constata el “mal fer” de l’esquerra en aquest país. L’equerra de l’ahir i l’esquerra de l’avui.
Amb el règim es podia acabar o se’l podia deixar acabar, es va triar la segona opció i en comptes d’acabar amb ell se li va donar una cadira en una taula on no havia d’estar. Ens ho vam menjar i així ens va.
Com em va preguntar la Terribas divendres: “Però a tu et sorprén alguna cosa d’aquest Estat”, mantinc la meva resposta: “No, no, a mi no em sorprén res”. Ni em sorprén, ni n’espero res.
La Transició es va fer com es va poder, de la manera que aquell moment deixava. Es temia si l’exèrcit estaria a favor o no, si la societat reaccionaria a favor… Tants anys de repressió no són comparables, per exemple, a la guerra “curta” que havia afectat a milions de persones arreu d’Europa i del món, i que va conduir fins als Judicis de Nuremberg.
Es va decidir allò perquè era el més convenient. Ara les coses han canviat i la visió hauria de ser diferent. Per això coincideixo amb el Javi que caldria una nova transició, perquè aquella va completar part del que es podia fer a l’època, però ara toca acabar-la. I també crec que el federalisme seria la millor sortida per les nacions dins d’Espanya.
D’altra banda, és inacceptable i ridícul que al País Vasc a cada moment es trobin amb l’aplicació de la Llei de Partits i en canvi Falange Española segueixi vigent. El text seria aquest: “impidiendo que un partido político pueda, de forma reiterada y grave, atentar contra ese régimen democrático de libertades, justificar el racismo y la xenofobia o apoyar políticamente la violencia y las actividades de las bandas terroristas”. I és claríssim que Falange s’ho passa pel forro.
España llega a cansarme mucho en ocasiones.